Un article que mai ningú més no llegirà
Fred, molt de fred. Al carrer del cementiri sempre fa fred. Encara no hi havia tornat mai, la realitat és, sempre, el cop més dur que et pots endur. Duc la llibreta, per escriure alguna cosa, però a la cartera, com quasi bé sempre, hi tinc l'article de l'endemà i li deixo aquest, perquè se'l van endur tan ràpid que no en va poder llegir cap i em penso que li hauria fet més il·lusió. A més l'havia redactat pensant en ell. Deixar un text sobre una tomba és molt dur i comprens que tots els teus problemes són nimietats i que ja li agradaria, a tots aquests d'aquí, poder-los tenir.
A les pel·lícules sempre plou, quan succeixen coses tristes, avui també plou sobre Barcelona i una vegada més em costa distingir la línia que separa a realitat de la ficció cinematogràfica de la meva vida. Torno al cotxe. Penso que la sort és quelcom força relatiu per a tothom i que fins i tot la mort, en determinades ocasions, pot ser una sort.
Barcelona és una broma de ciutat, no trigo ni quinze minuts a arribar al centre. Busco algun cinema on arrecerar-me de la inquietud, però totes les sessions són començades i no em queda altre remei que vagar Passeig de Gràcia amunt. M'ho sé de memòria, a ulls clucs podria arribar fins a Gran de Gràcia i després tornar. M'angoixo cada dia més en aquesta ciutat.
Crec que si alguna vegada marxo a estudiar fora no tornaré, faré veure que perdo l'avió i no n'agafaré cap altre. Haig de decidir el lloc, encara. Europa té tots les números però clar, hauríem d'afinar més perquè mira que n'és de gran, Europa, oi?
Ara penso que el paperet on hi havia l'article es desfarà amb la pluja i potser així serà millor. Potser, fins i tot, ell el podrà llegir si la tinta s'escorre amb l'aigua i el full es fa tota una pasta, serà un article que mai ningú més no llegirà, i era molt bo.
A les pel·lícules sempre plou, quan succeixen coses tristes, avui també plou sobre Barcelona i una vegada més em costa distingir la línia que separa a realitat de la ficció cinematogràfica de la meva vida. Torno al cotxe. Penso que la sort és quelcom força relatiu per a tothom i que fins i tot la mort, en determinades ocasions, pot ser una sort.
Barcelona és una broma de ciutat, no trigo ni quinze minuts a arribar al centre. Busco algun cinema on arrecerar-me de la inquietud, però totes les sessions són començades i no em queda altre remei que vagar Passeig de Gràcia amunt. M'ho sé de memòria, a ulls clucs podria arribar fins a Gran de Gràcia i després tornar. M'angoixo cada dia més en aquesta ciutat.
Crec que si alguna vegada marxo a estudiar fora no tornaré, faré veure que perdo l'avió i no n'agafaré cap altre. Haig de decidir el lloc, encara. Europa té tots les números però clar, hauríem d'afinar més perquè mira que n'és de gran, Europa, oi?
Ara penso que el paperet on hi havia l'article es desfarà amb la pluja i potser així serà millor. Potser, fins i tot, ell el podrà llegir si la tinta s'escorre amb l'aigua i el full es fa tota una pasta, serà un article que mai ningú més no llegirà, i era molt bo.
posted by Raül Alcón at 2:00 a. m.
4 Comments:
Vec que segueixes publicant amb puntualitat anglesa. Tot un repte per una època, la d'estiu, en la que la xafogor fa impossible fotre res. Necessito RedBull. Cuida't i cuida al ND.
Marches donde marches, siempre...: with ten miles behind me, and ten thousand more to go.
Creo que se donde fuiste. Seguro que el artículo le ha gustado mucho, porque siendo algo que viene de ti, no puede ser de otra manera. Yo estoy segura que él desde donde esté lee todos tus artículos, nos oye, nos ve... porque él está siempre con nosotros.
Un abrazo. Gemma y Pep
No se com era aquella rticle, no se ni si tan sols va arribr a existir mai, no se si ell el llegirà ni qui és ell. Però se qui ets tñu, se el que llegeixo i se que m'has fet sentir una amarga felicitat al llegir això.
Sigui qui sigui, sigui on sigui, li hauràs regalat una bona estona entretinguda mentres ens espera.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home