Grua de diumenge

I el cotxe decidí deixar-nos tirats al bell mig d'un prat de muntanya on la nit anterior l'havíem hagut d'aparcar. Si ho feu perquè volia que ens quedéssim més dies a Pardines o perquè fallaren els injectors ho desconec, però el fet és que avui havíem de ser a Barcelona treballant i això, amb un cotxe que no roda, malament. Tenint en compte que érem a diumenge d'agost, amb poques esperances d'èxit vaig trucar l'asseguradora per a que em vinguessin a recollir.

I ves, de vegades un no sap si és la sort que el persegueix o és ell que l'ha atrapada i no la deixa marxar. Que un diumenge d'agost una grua pugi a Pardines ja és per fer-hi xerinola, però que a més la condueixi un professional amb ganes de fer la feina ben feta ja és per fer-hi focs artificials.

Baixàrem, en la grua, fins Ripoll, un poc humiliats de pensar que ens hauríem de fer portar en taxi fins a casa i espantats dels diners que hauríem de pagar, però el noi aquest que duia la grua, tot i l'amabilitat i l'esforç, tot i la correcció i l'absoluta dedicació, pensà que hi podia fer més. Va cercar un mecànic, que a Ripoll un vespre de diumenge ja deu ser ben complicat, i el trobà i mira, tu, el cotxe arreglat i cap a casa hi falta gent.

Gent així, com aquest noi de la grua, és la que ha de salvar el món i no els mecànics que sempre esperen que els arribi aquella peça del Japó. La feina ben feta i el somriure ben ample, la millor estratègia comercial perquè, és clar, si cap altre dia el cotxe torna a fer vaga jo ja sabré a qui haig de telefonar.

I al final vam marxar contents, com culminació d'unes festes divertides en què gaudirem i passarem fred. Cosa que a l'estiu, i sent de Barcelona, s'agraeix.