Roberto, un mestre

Les tardes de dijous eren, per molts, un suplici. Quart d'ESO, a fora tocava el sol i l'última hora, la de Llengua Castellana, els semblava una infinitat. Al setembre érem uns trenta, a classe. El curs l'acabàrem, de presència, uns dotze i, d'ànima, quatre o cinc. Hi havia alguns que no sabien llegir i, si el Roberto els feia fer-ho en públic, s'entrebancàven contínuament, desquiciant-me, invertint cinc minuts per pàgina. Jo no entenia com aquell mestre podia suportar aquell analfabetisme funcional, com una persona amb ganes i les eines per ensenyar podia no començar a cridar de desesperació cada vegada que d'una paraula de quatre síl·labes se'n feia un drama. El fracàs escolar no era un suspens justet a matemàtiques, era no comprendre una oració amb subjecte i predicat.

El Roberto, tot i les òbvies dificultats, va ser el millor mestre que mai vaig tenir, amb permís d'Alfred Font. Durant dos anys i mig m'enlluernà a cada lliçó, fent-me creure que no érem en aquell coi d'institut de platja sinó a Harvard o similars. De vegades, ens passàvem tota la classe parlant, ell i jo, com si no hi hagués més alumnes. Amb una latent complicitat em deia que ell també n'estava ben tip, de sentir gent que aprenia a llegir als dotze anys, però mai de paraula, sempre de mirada.

Recordo, en especial, un instant. Crec que fou l'últim trimestre de quart. Les lectures obligatòries programades eren depriments, s'havien d'adaptar al nivell general del grup així que ja es poden imaginar. Del llibre que havíem de llegir no en tinc cap record, perquè, mentre els repartia, el Roberto vingué a la meva taula, mig d'amagat, i me'n deslliçà un altre: L'amic retrobat, Fred Uhlman. Per aquell gest, que jo vaig interpretar de confiança, no podré deixar mai de donar-li les gràcies. Un llibre que em marcà per sempre.

És pel temps que vaig passar a classe amb el Roberto que encetar un llibre és encetar un caramel, que acabar d'escriure un article és el desig de començar el següent. Tants consells, aquell estudi sobre el Quixot, tantes empentes cap endavant, pel camí correcte però sense senyalar-lo, només donant-me els estris per a que fos jo qui el descobrís: Aquest és el concepte de mestre que em deixà.