Una vegada més

Els encetes amb il·lusió, quan hi puges per primera vegada o quan hi tornes després de molt de temps. La clau és buscar un ritme en el qual et sentis a gust, sense forçar la màquina i sense adormir-se. I anar fent, xino-xano. D'entrada observes la qualitat de l'asfalt, de quin cantó bufa el vent i d'altres variables importants. Així els primers quilòmetres cauen sense que gairebé te n'adonis i t'acostes a la zona mitja, que sol ser la més dura. Encara hi ha arbres, perquè no ets suficientment amunt, però vas veient com s'acaben i les cames comencen a fer figa. A més, penses en la barbaritat que et queda fins arribar a dalt i acostumes a tenir crisis psicològiques que trasllades immediatament als músculs. En aquestes situacions pedaleges per inèrcia i cada pedalejada et salva d'un cop segur contra terra perquè a la velocitat tan irrisòria a la que transites per l'asfalt la bicicleta es desequilibra. Sortosament res dura per sempre i, tard o d'hora, trobes un senyal, un punt quilomètric, el que sigui, que t'indica que ja queda poc per a fer el cim. Aleshores et creixes i veus que arribaràs amunt. Una mena de força secreta que abans no tenies t'envaeix i incrementes el ritme lleugerament amb la qual cosa la brisa de muntanya t'acarona el rostre i et sents una mica millor. Si tens la sort de veure el teu objectiu en la llunyania ja tens una referència que s'acosta a cada segon, el que suposa una interessant injecció de moral. A un parell de quilòmetres del final et sents tan bé que t'atreveixes a collar una mica més el cos i augmentes la velocitat substancialment. Això és perillós. Et pot sortir bé o et pots acabar buidant si aquest benestar no era més que un miratge, però el fet és que, mentre reflexiones sobre això ja ets a dalt de tot i el paisatge és magnífic. Has coronat el port, una vegada més.