Racing in the streets

En un circuit els guanyaria, que no en tinguin cap dubte. Fa molts anys que em miro la Fòrmula 1 i he après del kàiser quan s'han de clavar els frens i quan s'ha d'entrar a fons en una corba. El problema, bàsicament, és que a l'Avinguda del Carrilet no m'agrada jugar-me la vida i els punts del carnet com ells fan. Acceleren i em superen, òbviament, i sembla que només jo sóc conscient que els 2000 centímetres cúbics del meu motor es berenarien els seus cotxes de broma en quant volgués trepitjar a fons el pedal i deixar pas a riuades de gasoil. La diferència rau en que jo concebo la meva màquina com una eina que m'ha de dur a meravellosos paratges de muntanya on poder sentir la llibertat i ells com un aparador on poder exhibir els seus músculs i les poques inquietuds. És Darkness on the edge of town la cançó que s'escolta de nit a l'habitacle del meu Opel Zafira i alguna de Los Chichos la que surt dels seus cotxes i amb això ja ho dic tot. És clar que m'agradaria alliberar adrenalina a 120 quilòmetres per hora al bell mig de la ciutat però el sentit comú em diu que val més la pena respectar mínimament la legalitat i unes certes convencions socials i que per córrer sempre tindrem Alemanya, un país que ells no saben situar en el mapa. En un circuit no dubtin que els passaria la mà per la cara, i sense filtres d'aire especials ni llumetes blaves fent pampallugues sota els seients. Amb en Guim aparquem al lateral de Via Augusta i sentim fins l'últim acord de Prove it all night, cada nota del piano d'en Roy ens fa estremir i no ens cal gastar gasolina posant el cotxe a 5000 rpm, són diferents actituds davant la vida. S'han de respectar tots els punts de vista, si volen, però la meva victòria és doble: d'una banda m'estalvio les multes, de l'altra, em conec de memòria els revolts de la majoria de circuits professionals del món.