Trobar el camí

Hom ha de trobar el seu camí i és normal que es perdi i s'equivoqui abans d'encetar el sender correcte. Em recordo ara fa uns anys, molt més jove i inconscient, al bell mig del Passeig de Gràcia manifestant-me contra la guerra de l'Irak sense saber ben bé perquè, només amb aquella sensació de bullici, de necessitat d'estar allà on fos l'espurna. Ara veig que fou un error compartir espai, que no consignes ni intenció, amb gent que era capaç d'alegrar-se de la caiguda del World Trade Center anys enrera. A Catalunya, amb 14 anys, és molt difícil no esdevenir un cadell dels corrents progressistes d'esquerres, és molt complicat no acabar pensant que la pau s'aconsegueix picant cassoles als balcons. Tot i així em venen a la memòria detalls que mostren que les tendències són moltes vegades latents i que el cal és una empenta que les mostri i un temps per formar-les. Un dia plantaren un arbre per la tolerància entre cultures, per exemple, al pati de la meva escola. Ens van donar permís per marxar de classe i veure l'acte, jo vaig decidir quedar-me. També recordo la incomprensió que em provocava veure els meus companys apedregar vidres de Mcdonald's o cremar banderes americanes sense tenir ni idea del que feien. Recordo que em vaig commoure el 12 de març del 2004, llegint un manifest en record de tota aquella gent que tan sols havia comès el crim de viatjar en tren i que alguns van riure i van dir que ja els estava bé, per espanyols. Hom ha de trobar el seu camí i és normal que s'equivoqui i pensi que Israel tan sols reprodueix l'holocaust amb les tornes canviades, és normal que cregui que els seus professors comunistes tenen raó quan al bell mig d'una classe afirmen que el President Bush és un assassí més despiatat que Osama Bin Laden. El que no és normal és que amb el temps ho continuï pensant i esdevingui Jose Luis Rodríguez Zapatero. És qüestió de maduresa, simplement. Hom ha de trobar el seu camí i es necessita un temps.