El català de Montilla i les fal·làcies argumentatives

Una de les fal·làcies argumentatives més recurrents quan parlo del català de Montilla és la d’esgrimir contra mi una afirmació del tipus següent: “Si rius del català de Montilla rius, de fet, del català de molta gent que estima Catalunya”. Home, aviam, no. Imaginin que cada cop que un riu d’un mal xut d’un futbolista professional se l’acusés de mofar-se de totes les persones del món que no saben xutar una pilota, per exemple. Imaginin que riure d’un pilot de Fòrmula 1 que no acaba mai una cursa fora la mateixa cosa que riure de tota la gent que no té carnet de conduir. Una de les eines elementals d’un polític és la llengua, perquè és parlant com ha de desenvolupar la seva tasca, així que veig un acte totalment legítim el de recriminar a Pepe Montilla els seus nefastos coneixements de la llengua del país que ara governa. Pensin en un cuiner que no sàpiga fregir un ou, és per riure, oi? En canvi, a ningú se li acudirà dir-me “Home, Raül, no riguis d’aquest cuiner, perquè hi ha molta gent que no sap fregir un ou.” Amb el català, en canvi, tot és diferent i tot és perdonable. Ara que en Montilla s’ha apuntat a classes per aprendre’n sembla que se li hagi de fer un monument per agrair-li l’esforç. I un bé negre. Tenim el miserable costum de girar sempre la truita i transformar en una heroïcitat un acte tant lamentable com que el president d’un país hagi de prendre lliçons de la llengua autòctona. I, a més, si em queixo, no faltarà qui, indignat, em digui que és preferible una bona persona que s’esforça en aprendre català que un que ja el sàpiga i sigui un fill de puta. Com si aquí algú hagués parlat de bones persones i fills de puta, com si algú hagués dit que prefereix tenir un president criminal i filòleg a un al que li costa dominar un idioma. La vella història de sempre.