Records d'Itàlia (I - Una gelateria a Venècia)

Del meu únic viatge a Itàlia recordo amb especial predilecció una gelateria que amb uns meus amics vam trobar al cor de la bella Venècia una tarda en què la passejada es convertí en una autèntica prova d'orientació. No recordo si ja havíem pujat o no a la Gòndola i havíem après a grans trets l'estructura de la ciutat, però el cert és que aquella tarda vam sortir de la Plaça San Marco sense un itinerari definit i vam estar a punt de no poder tornar. El sol ho impregnava tot i daurava l'aigua dels canals, a mesura que ens allunyàvem del centre Venècia esdevenia més agradable i més humana, entre els canals vaig creure veure vàries vegades l'ombra del gran Giacomo Casanova. A Venècia hom hi té la sensació d'atemporalitat que tanta grandesa espiritual atorga, hom veu escenes de Shakespeare al tombar cada carrer. La qüestió és que buscàvem un lloc on prendre un gelat com els dies anterior havíem fet a Florència i ens vam endinsar en el cor d'aquell entramat de canals sense saber ni com ni per on. Importava poc la tornada amb aquell sol que ens protegia i les mandolines que tot ho endolcien des de les gòndoles. Com bots a la deriva en els majestuosos canals vam acabar prenent una magnífica terrina de vainilla a unes escales que baixaven fins la mateixa aigua veneciana. Tornar? Tornar no li importava a ningú dels que allí érem. Un gelat al cor d'una ciutat desconeguda, l'arribada del capvespre i pensar que encara ho tens tot per endavant, que el món és teu i que això no són més que els albors d'una època. No vam saber tornar, evidentment, però la sort i, els consells que un vell que es feia dir Marco em va donar ens van dur de tornada a la porta de la basílica, on ens havíem de reunir amb la resta. Un sòrdid vaixell ens va tornar a la realitat del nostre hotel a Lido di Jésolo, però ens vam deixar quelcom en aquella vella gelateria de la qual ja no en recordo ni el nom ni la seva exacta ubicació.