Records d'Itàlia (II - Pisa. Una torre i una pizza.)

Els meus peus trepitjaren terra italiana per primera vegada a un àrea de servei en què ens aturarem de matinada, però, pròpiament dit, fou Pisa la primera ciutat que vaig visitar. Recordo tota Itàlia com un país assoleiat però crec que va ser justament a Pisa on el sol era tan blanc i radiant que et feia somriure com un idiota. Els carrers eren asfaltats amb llambordes i els venedors de souvenirs inútils ens assaltaven contínuament camí de la famosa torre. A París Eiffel, a Londres Big Ben i a Pisa, és clar, la torre inclinada. S'hi arriba després de travessar una esplanada de gespa i es presenta allà davant, partint el cel gairebé en diagonal. El cansament del viatge encara em tenia presoner així que em vaig aventurar a buscar quelcom per menjar. Entre els estrets carrers vaig trobar un lloc on hi venien porcions de pizzes i no m'ho vaig pensar dues vegades. La meva primera pizza a Itàlia. En vindrien, durant els dies següents, una infinitat més, però aquella era la primera i era, per tant, la més especial. Després d'això hom pot continuar l'agradable passejada i tornar de nou a l'esplanada de la torre, perquè a Pisa, em sembla, no hi ha gaire cosa més per veure. Al voltant de la torre hi ha tot de gent que es fa aquelles lamentables fotografies fent veure que l'aguanten. Jo en vaig fer un parell i avall. La parada a Pisa havia de ser -i en efecte fou- curta, més un alto en el camí per a descansar que no pas una visita en tota regla. D'això se'n deriva, suposo, el vague record que tinc de la ciutat i un petit sentiment de culpabilitat, perquè el meu concepte mental de Pisa, n'estic segur, és de qualitat inferior a la seva realitat. De Pisa, al capdavall, en recordo una torre inclinada i, sobretot, la meva primera pizza a Itàlia.