Els perdonavides

Jo no dic que tots siguin iguals, que de ben segur els hi ha que són bona gent, i ja sabem que generalitzar és dolent però, la veritat, molts m'ho semblen. Molts espanyols em semblen la mena de gent menyspreable que et perdona constantment la vida i et dona permís per a seguir existint. Ahir al vespre vam anar a mirar el partit del Barça mentre sopàvem tranquil·lament a l'únic bar on hi quedava lloc i que va resultar ser regentat per una donota d'aquelles que fa quaranta anys que viu aquí i l'únic que domina és el dialecte castellà del seu poble. Hem hagut de moure un parell de taules, per a poder-hi seure tots i mirar la tele sense acabar amb mal de coll i bé, a la senyora no li ha semblat bé i s'ha posat a cridar que si no ens agradava el lloc que hi havia que marxéssim: "Molt bé, dugui'm l'entrepà que em falta i el compte, si-us-plau" Li he dit jo, impassible. Aleshores ja s'ha pensat que potser marxaríem de debò i deixaríem de gastar el que habitualment gastem quan fan futbol per televisió. No m'ha dut el compte i mons amics i jo ens hem quedat, naturalment. Però és sempre aquella sensació de presa de pèl, aquella sensació d'escolti, senyora, que el client sóc jo i més val que no em cridi si em vol veure gastar més calers aquí. Jo no dic que siguin tots iguals, que potser algun en deu quedar ben amagat, però aquests inútils inadaptats em posen de molt mala lluna. No em fa vostè el favor de deixar-me entrar el seu bar, sóc jo que li faig el favor de venir aquí i mantenir-li el negoci, no sé si m'entén, senyora, no sé si sap com va. No és ni tan sols una qüestió d'educació, és més aviat una cosa que ja es veu que a qui paga l'has de tractar bé, especialment si qui paga es comporta i el crim que ha comès ha estat reajustar la posició d'unes taules deixant-ne una on ningú no hi pensava seure inutilitzada. Ells que s'ho facin mirar i nosaltres també, que ja n'hi ha prou de demanar perdó.