La formalitat

He apreciat molt, sempre, la formalitat. La seguretat de que les coses aconteixeran tal i com han estat previstes i prèviament acordades. No suporto els canvis de plans en el darrer instant, la trucada lamentable que t'ho engega tot a rodar tot just deu minuts abans de quan havia de començar. És un hàbit molt estès, i la cosa va in crescendo, aquest de cancel·lar cites per les quals hom ja s'havia preparat, aquest dir primer que sí i després que potser, per acabar indefectiblement dient que no. La formalitat és un valor, una virtut per aquell qui la té i un mer vocable obsolet i innecessari per tots els qui no la tenen. Aquests darrers, per cert, són la immensa majoria. Tornar les trucades, avisar amb temps per a qualsevol modificació en el timming o en el planning, fins i tot acudir a la cita encara que vagi molt malament en el cas que no hagis pogut avisar amb antelació de la teva absència; això hauria de ser cosa normal. Però em trobo cada dia amb el fuet de la realitat a l'esquena, cada dia més canvis de plans sense previ avís, sense demanar mai opinió, i, a sobre, indignació quan t'empipes i marxes irat. A casa sempre m'han ensenyat que la formalitat és quelcom positiu, que cal ser educat i respectuós amb tothom en tot moment quan es tracta dels aspectes formals. Pel que sembla, no a tothom li van explicar les mateixes coses que a mi o potser no les van saber entendre. Fan desesperar, certes situacions, certes irresponsabilitats que un es troba amb regularitat i a les que és incapaç de resignar-se per un simple sentit de la formalitat. El té a les cinc, no hi ha excusa vàlida per a que no sigui així i si hem quedat què faríem allò no pots telefonar tot just a l'hora per dir que t'ha sorgit un imprevist. El té a les cinc i prou, no se'n parli més. God save the queen.