El professor Colomer i Ayn Rand

El professor Colomer em demanava divendres discreció sobre alguns fets que tenen lloc avui. Em fa pensar, això, en la fantàstica Ayn Rand i la seva novel·la The Fountainhead, que aquests dies estic devorant. La gràcia de tot plegat és que les coses tinguin un motiu i sigui aquest el seu propi motor, i aquest motiu ha d’estar justificat internament i no pas buscat entre la reacció social. Que el professor, home savi on els hi hagi, em digués això, em va fer reflexionar un xic, perquè, certament, potser n’hauria parlat, avui, del que no cal parlar. Howard Roark, el protagonista de la novel·la de Rand, és un arquitecte que cerca que els seus edificis siguin coherents i íntegres, que s’expliquin per ells mateixos, sense la necessitat de rebre crítiques de cap mena. Roark, que sent indiferència vers la societat és, segurament, el millor arquitecte de Nova York, tot i no tenir pràcticament feina, però això no té per ell cap valor. Els seus edificis no tenen res que sigui prescindible, cap ornament inútil, simplement una estructura brillant que s’adapta a les necessitats de l’encàrrec i de la pròpia manera de ser de Roark. La reconeixença social no és més que un pes que carrega l’ànima. Em va fer gràcia que el professor em demanés ser discret, justament ara que llegeixo amb avidesa Ayn Rand, que segurament també m’ho hauria demanat. A fi de comptes, si creus que fas les coses bé, si estàs segur que les estàs fent bé, no t’ha d’importar el que diguin els demés. La paradoxa és que, tot i que penso així, si m’importa el que diuen, entre d’altres, el professor Colomer i Ayn Rand. La pregunta, doncs, és si no té importància la reconeixença social en general o només té importància el que aconsellin els qui vols que t’aconsellin. En fi, seguirem reflexionant al respecte.