La misèria de la intervenció estatal

Ahir em vaig llevar amb una aguda punxada a les costelles, que em va semblar que devia d’estar provocada per un cop o un mal gest d’uns dies abans, en un partit de fubtol. Vaig pensar que, ja que l’Estat em roba religiosament una part del meu sou a final de mes, podria passar-me pel Centre d’Atenció Primària del meu barri, per si em deien alguna cosa més del que els meus nefastos coneixements mèdics ja intuïen. El que cal fer en aquestes situacions és, primer, trucar a una centraleta que recull totes les trucades de Catalunya adreçades als CAP. Per sorpresa meva, em diuen que no surto enregistrat, que no consto en els fitxers. Fantàstic, per robar-me si que em tenen ben apuntat tu. Després del primer intent fallit per amortir l’espoli, truco al CAP i allà em diuen que no consto perquè m’he canviat d’ambulatori. La meva estupefacció no fa altra cosa que anar in crescendo al mateix nivell que la meva ira. Després de centenars de preguntes, m’assignen una nova doctora, com si acabés d’aterrar al país i em diuen que fins dilluns no hi ha visita i que vagi a urgències si vull. Això faig, obligat per ma mare, i em trobo una cua quilomètrica. Espero pacientment i finalment em donen torn d’urgències. Només hi ha davant meu 10 persones pendents d’ésser visitades. Aquesta és la misèria de l’intervencionisme, aquest és l’horror de dependre d’una administració Estatal. Has de pagar un servei per obligació, com si m’obliguessin a comprar-me un Peugeot abans d’un Renault, com si hagués de menjar tomàquet en comptes de ceba. T’obliguen a pagar i tant se val si et queixes. Al lloc on jo treballo, si un client es queixa i no li fan cas, renuncia a seguir-hi comprant però no podem renunciar a comprar sanitat pública. Després de dues hores d’espera, m’atenen i segueixo pensant que només ens queda una sortida: El passaport americà.