La cosa aquesta d'anar a Itàlia

El meu viatge de final d’ESO va ser a Itàlia, com el de tothom. Personalment, el considero una experiència fantàstica i molt enriquidora, però no entenc per què es fa o, en tot cas, per què es fa així. Si féssim unes estadístiques com Déu mana, estic gairebé segur que la majoria dels alumnes d’ESO decidirien anar a d’altres llocs, més propers a Balears i Canàries, que no pas a la península de la bota. I ho dic perquè recordo la llum de Florència i la màgia de Venècia amb especial estima, el meu primer viatge de debò a l’estranger. Però tu t’imagines els quillos de l’institut on jo estudiava, passejant-se pel casc antic de Florència? No entenc la cosa aquesta d’anar a Itàlia amb un grapat de salvatges –digueu-me nazi, hola què tal- que no deuen saber ni senyalar la seva posició en un mapamundi. Tu saps les peles que t’estalvies si te’ls endus a tots ells a alguna discoteca d’aquestes que els agraden? Si el motiu del viatge és anar de festa, no vagis a Pisa. Si el motiu del viatge no és anar de festa però els qui viatgen és el que volen, no vagis de viatge. Itàlia és un país a descobrir, Venècia una ciutat en la que perdre’t, com jo vaig fer, entre l’entramat de carrers i canals, sota el sol agosarat del final de l’hivern. Ara bé, si no t’interessa per què hi has d’anar? És la moral de fer veure que fem viatges culturals quan, en realitat, no hi ha res de tot això. És la moral dels professors d’aparentar, de no preocupar-se per ser els millors sinó els més estimats. Ayn Rand s’enfadaria. Al capdavall és això, un exèrcit troglodita dins del Duomo de Florència quan, en realitat, tothom seria més feliç si els fotessin en un cau fosc on només sentissin Reaggeton. Però, en fi, és la cosa aquesta d’anar a Itàlia, malgrat que jo no ho entengui.