Quina sort!

És una sort no haver de votar en les eleccions municipals de Barcelona. Si ho hagués de fer, doncs votaria a en Xavier Trias, que no dubto que és una gran persona i que es presenta ben ple de bones intencions. Ara bé, és lamentable l’espectacle que ens està brindant. Ara ens ha viatjat a països nòrdics per a “donar una imatge més socialdemòcrata”, diu. Home, senyor Trias, amb perdó, és que algun dels candidats no ho és, de socialdemòcrata? És com si jo dic ara, en una convenció de forners, que vull donar una imatge més de forner, no fotem. Redundància és l’adjectiu que, crec, definiria millor la campanya per les municipals. Si sents parlar a en Trias, doncs no saps si es presenta per Convergència, pel PSC, per Esquerra o per Iniciativa. Encara recordo, en una conferència de l’any passat, com ens va deixar a tots astorats dient que “no volem que Barcelona sigui com Manhattan”. Home, si guanyen els socialistes ja ens ho imaginem que no volen ser com Manhattan, ara bé, que això ho subscrigui qui, en teoria, representa el més liberal dels partits catalans, ja em dirà. En Trias és una mica la personificació de la moderació política catalana, aquella molesta sensació que tenim una pila de candidats ben bé iguals i amb el mateix discurs que volen ocupar el balcó aquell que hi ha davant del de la Generalitat. Tots igual, tots la mateixa cantarella estèril. Entretant, Barcelona es va apagant amb l’excusa del canvi climàtic i les ordenances d’en Clos, que en alguns casos semblen força sensates (no pixar al carrer), se les passa tothom per la bossa de les boles de ping pong. És una sort no haver de votar a les municipals de Barcelona, perquè així no se’m passarà pel cap votar el senyor Alberto que, al menys, diu coses diferents. En fi, és cosa vostra, però, si-us-plau, no em foteu Barcelona. Més del que ja ho està, vull dir.