El camí de Dublín

Quan el trobis, el camí de Dublín t’acabarà atrapant. No et puc dir on comença, ni com hi has d’arribar, només et puc dir que, quan acaba, desitges tornar al començament. Seré sempre Nova York, Londres i París, però el meu camí és el de Dublín, on la boira ho amaga tot i només pots sentir el rugit del mar contra els penya-segats. Quan no tinguis res, quan l’ànima buida i els ulls apagats, busca el camí de Dublín i el trobaràs. El camí de Dublín és estret i sinuós, el camí de Dublín és el camí del teu cos i el teu esperit. No t’hi podré acompanyar, no podrem avançar plegats, perquè el camí de Dublín és un camí que hom ha de trobar i recórrer sol. No miris enrera, no tinguis por, res dolent no et passarà, mentre avancis seré per la vella carretera que et porta a Dublín. Pensa que el Liffey t’espera, pensa que t’has d’emborratxar amb whiskey i cervesa fins que puguis xerrar amb el fantasma de Molly Malone, has de ser Swift, has de ser Wilde, però, per tot això, cal que trobis el camí de Dublín. Cels vermells del capvespre, nits de màgia celta i fred polar, tot això ho trobaràs quan recorris el camí de Dublín. Tabernes i carrers infinits, esperits en revolta i el verd etern, l’Irish, sempre present. Quan sàpigues què vols fer, què vols ser, qui ets, trobaràs el camí que porta a Dublín. Entretant, pots subscriure’t a la comèdia de ser cosmopolita, pots pensar que Dublín no és més que un poble moll i vell, fins que trobis el camí que hi du i la deu d’on raja. Hi ha homes i dones que no han assolit mai la glòria, hi ha homes i dones que mai més no seran recordats, però han estat més grans que tu, perquè han trobat el camí de Dublín. El camí de Dublín no és una cosa per explicar, l’has de sentir, perquè forma part de tu. Trobaràs una part de tu i el món no et semblarà imprescindible, la nit de joia en que trobis el camí de Dublín.