La terra promesa

Feia anys que volíem aquell dia, potser més dels que pensàvem, potser des del mateix instant en què havíem nascut arrossegàvem en el més profund del nostre ser la potent voluntat de ser on érem ara mateix. Havíem aterrat al Kennedy la nit abans i jo t’havia fet un tour nocturn per la ciutat. Estaves massa nerviós, no vas saber apreciar tota la bellesa de la ciutat, sabies que allò podia esperar, teníem una setmana per davant però el que succeiria la nit següent era ja tan imminent que no podies pensar en cap altra cosa. El matí següent no vas voler veure Central Park ni l’espectacular Downtown, així que des del nostre hotel del carrer 57, vam travessar Park Avenue fins la Cinquena i, per la seva majestuositat, vam baixar fins el carrer 33 on ja només ens quedava girar a la dreta i avançar veloços cap al rectangle definit per la 33, la 32, la Setena i la Vuitena. Sabíem que tindríem la primera fila, sabíem que aquesta vegada no fallaríem, sabíem que aquell era el quilòmetre zero de la nostra vida, sabíem que no hi hauria res igual i res sobre la capa de la terra era prou fort per aturar-nos. Les hores van passar lentes, tan lentes com poden passar les hores en la ciutat que mai dorm, però ens teníem l’un a l’altre per resistir aquella espera demolidora. Cada vegada més gent s’unia al nostre ritual, la fe era cada vegada més i més gran. S’acostava l’hora i el cel de Manhattan començava a ennegrir-se. Quan van obrir les portes vam córrer com mai abans havíem fet, vam córrer pels nostres somnis, deixant enrera les nostres pors i ho vam aconseguir. Els dos millors llocs del Madison Square Garden eren per tu i per mi. La felicitat i, de nou, saber que la fe sempre seria recompensada. Quan es van apagar els llums vam cridar “Bruce” alhora, mai fallava. I els nois van començar a tocar una cançó que parlava d’una terra promesa.