Una terra

Vinc de terres llunyanes i he vist el foc cremar sobre el gel, vinc d’una terra on les estrelles són molt més que boles de gas a milers de quilòmetres de distància. Vinc d’una terra on l’individu és l’única mesura, d’un país on ningú opina sobre el que fas. He vist el mar estavellar-se contra els cims més alts i el vent aturar-se quan un sol home ha reunit la suficient força per demanar-li-ho. Vinc d’una terra on la llum del sol es barreja amb la més nítida nit, d’un país oníric on la llibertat dona els seus fruits i on no ens manca de res. Vinc d’una terra molt llunyana on la vida és un plaer per qui la vol viure així, d’una terra llunyana on el ressentiment no té cabuda perquè no importa el que diguin els demés. Vinc d’una terra verda i molla, d’una terra orgullosa de no voler ser cap terra, d’una terra on tan sols importa el que cadascú vol ser i el camí que tria per arribar-hi. La meva terra és molt al nord i no s’hi arriba pas fàcilment, vinc d’una terra preciosa, on la mà de l’home ha eclipsat –sense oblidar-la- la bellesa natural. Vinc d’una terra antiga que el pas del temps no ha fet altra cosa que millorar, que depurar, que enaltir. Vinc d’una terra on no importa si hi has nascut o no, perquè a ningú li importa res de tu. Vinc d’una terra on no cal rendir tributs a res ni a ningú, d’un país perdut en el temps i la memòria, perdut entre serralades altes i profundes valls. Vinc d’una terra on el silenci és majestuós, d’una terra on ningú no et jutja, d’una terra on la música dels sospirs és l’única música que és obligat sentir. Vinc d’una terra on els nens somriuen sempre i els vells no moren mai de vells. Vinc d’una terra que he perdut de vista, d’una terra a la que anhelaré sempre tornar. D’una terra que és la meva i a la que vull anar a parar quan la nit sigui negra i massa tard.