Gent sense ànima

Hi ha gent sense ànima que es passeja per la ciutat sense música, hi ha gent que no ha descobert els reproductors mp3 i gent que no els necessita. És increïble. Has de ser un paio sense ànima, per travessar els carrers sense música, per dir, a sobre, que no tens músics preferits o que “jo escolto de tot”. Es pot saber que fas, quan estàs trist? Es pot saber, doncs, com t’ho fas per tenir fe? La meva vida té banda sonora i a cada moment sona una cançó, la teva vida és cinema mut? No tens ànima, no tens ànima i aniràs a l’infern. Ahir en sortir de la facultat, una lleugera pluja va venir a veure’ns i era l’aniversari de la Marta i jo estava content, i més content encara perquè, tot tornant cap a casa, Van Morrison em va acompanyar, amb aquella música que té una malenconia que saps que és, al final, felicitat. I em preguntava com s’ho fa la gent sense ànima, per omplir els moments de pau i els moments d’alegria i felicitat. Com s’ho fan? Si camino de nit sempre m’acompanya New York City Serenade i si condueixo Darkness on The Edge Of Town, als Pirineus sempre m’hi duen Communique i Another Man’s Woman. Si estic trist The Promise, si estic content Waiting On A Sunny Day. Les autopistes llargues no ho són tant amb Speedway At Nazareth. Però si no tens ànima, si no t’agrada la música ni els qui la fan, si no tens preferències, qui ets? A alguns, la música ens ha salvat la vida i, a d’altres, els ajuda a que tot sigui més suau, no entenc com hi ha qui diu que no té cançó preferida i que li és igual. Si no tens Déu tens música i hi ha un poble de Nova Jersey on creuen que Déu és música i ha nascut allà. Jo també hi crec, i no entenc la gent sense ànima que passeja per la ciutat sense un reproductor d’mp3.