Decisions bèl·liques (Article del Diari Més publicat el 27.3.2007)

El que Catalunya ha de fer, abans que qualsevol altra cosa, és decidir a quina guerra vol anar, perquè hi ha dues guerres i l’exèrcit no és tan gran. Catalunya, el país, els ciutadans, els polítics, han de decidir entre el conflicte internacional i la guerra civil. Catalunya pot decidir si vol primer aclarir les coses amb Espanya, si vol la Independència, si vol més competències o si vols seguir sent el que ara és, és a dir, cap cosa concreta. Catalunya pot decidir, també, que el que ha de fer primer és aclarir el seu ideari polític nacional, és a dir, decidir si vol ser un país d’esquerres o de dretes, si vol redistribuir la riquesa i ser una gran empresa nacional o si vol potenciar el sector privat i la iniciativa individual.
Convergència i Esquerra no poden anar juntes en el camí sobiranista si a cada passada, a cada revolt de la llarga carretera, hauran de parar a discutir si cal compartir l’esforç o si cal que cadascú faci el que pugui. No pot ser que els uns critiquin els altres i hi hagi tanta picabaralla, perquè el camí de la Independència fa parada a Madrid i si a Madrid veuen que han de negociar amb dos que no paren de regalar-se clatellots ja em diràs tu.
Els Populars i els Socialistes no poden mantenir discussions sobre política econòmica, ni sobre habitatge o medi ambient, mentre l’escenari tingui un atrezzo que va canviant a cada minut, mentre l’ambientació sigui ara un desert ara un bosc humit, ara una gran ciutat, mentre Catalunya i els catalans no sapiguem ni el què ni qui som. És impensable que en Saura i en Rivera puguin debatre una llei catalana qualsevol mentre cap dels dos no sàpiga quin és l’ordenament jurídic que Catalunya vol i si aquest ha d’estar sotmès a la constitucionalitat espanyola.
I no és una decisió senzilla, no ho és gens en absolut, perquè s’ha de decidir qui ha de cedir. Si anem a buscar la vertadera identitat del país, què serem mentre la busquem, serem comunistes, serem liberals, who knows? I si decidim primer que som comunistes o que som liberals, serem comunistes o liberals espanyols o serem catalans?
I el temps passa i un dia s’acaba, i han estat ja moltes diades nacionals, moltes ofrenes sense que gairebé ningú s’atrevís a dir el que en realitat era Lluís Companys. El temps passa i encara no sabem si volem rebre ordres de Madrid i seguim sent testimonis de les punyalades més criminals entre els dos partits netament catalans. Bé, Catalunya ha de decidir quina serà la seva prioritat, la seva guerra, perquè l’exèrcit és petit. I, si pot ser, que la batalla sigui amb paraules i no amb fusells.