Montilla a Glasgow

Montilla a Glasgow, segur que animava el Sevilla en secret. Montilla a Glasgow, segur que no era la primera vegada que ho feia. Montilla a Glasgow, espero que a les transmissions internacionals no hagin dit que aquella cara de pomes agres pertanyia al president d'un lloc que es diu Catalunya. Montilla a Glasgow, bé, no desentonava pas gaire, tenint-hi en Del Nido tan a prop. Montilla a Glasgow, per veure la final de la Copa de la UEFA, i estic segur que anava amb el Sevilla. Aquest és el president que tenim -que tenen- i que les urnes han triat, perquè se sabia que hi hauria tripartit, ara no fotem. Montilla a Glasgow, tan ridícul com ho va ser a Montmeló, tan ridícul com de costum. Montilla a Glasgow, trobo a faltar Maragall, imagina't. I bé. Montilla representava Catalunya a Glasgow i després alguns s'escandalitzen quan dic que potser hauríem de replantejar-nos això de ser tan nacionalistes. Sóc català, faltaria més, i tu també, ja ho sé, però quants som? Hi ha via democràtica per la Independència? La resposta és Montilla a Glasgow. Montilla a Glasgow és la resposta, trist però cert. Podem cantar Els Segadors sempre que volgueu, però, a Glasgow, Catalunya era Montilla i així ho ha vist el món perquè així ha votat la gent. I sí, i tant que importa la imatge dels polítics, i la de Montilla a Glasgow era lamentable com ho va ser diumenge al circuit, amb la cara de pal al costat d'un Felipe Massa radiant. Montilla a Glasgow és el que Catalunya ha triat, repeteixo. Així que cal que ens anem fent a la idea, que ens ho anem plantejant i que acceptem que, si seguim així, som Montilla a Glasgow. Som una cara que sembla un mur, som una grisor inexpugnable i una conformitat antològica, som Montilla a Glasgow. I molt em temo, benvolguts lectors, que no hi ha marxa enrera. Som Montilla a Glasgow, quin desastre.