Dependència i Epicur

Deia Epicur que la dependència no és bona, que no ens podem permetre el luxe d’estimar o odiar tant alguna cosa o algú com per a que això ens pugui arribar a fer mal. Em pregunto què serien, doncs, l’amor i, fins i tot, l’amistat, si no poguessin fer mal. Certament Epicur l’encertava de ple si ens volia assegurar una existència pacífica i falta de dolor. Potser el temps dona la raó a Epicur en cada cas, i la vellesa ve de la mà de la calma i de l’absència de sentiments ferotges, de l’absència, per tant, de dolor. La brutalitat de l’amor i l’amistat són la gelosia, la tristesa per la degradació, la por a la pèrdua, el salvatge instint de conservació i supervivència. Amb els consells d’Epicur tot això desapareix i només queda el plaer d’una conversa amable i tranquil·la, el plaer d’una conversa que rau també en el fet que és igual si mai no torna a tenir lloc. La dependència crea hàbits que si s’extingeixen et destrossen per dins, van rascant el teu interior fins que sagnes, fins que una nit trobes que no pots dormir, encara que tot estigui funcionant correctament. La dependència anticipa el dolor, fa mal abans que res dolent succeeixi perquè fa mal la sola evocació d’aquesta possibilitat. No sé si Epicur va viure feliç en l’absència de dependència, no perquè dubti de la bondat d’això, sinó perquè dubto que l’aconseguís evitar. La dependència, doncs, d’entrada i per norma general, és dolorosa en tots els casos. No vol dir, això, que no siguin magnífiques les circumstàncies que t’han dut a dependre d’algú o d’alguna cosa, no vol dir, és clar, que la dependència tingui la seva gènesi en el dolor. Més aviat hauríem de dir que la dependència sol ser la conseqüència de coses molt bones, però acaba per fer mal. El consell d’Epicur era molt bo, llàstima que sigui impossible posar-lo en pràctica.