El boig del turó

Expliquen del boig del turó que un dia va baixar al poble per sorpresa i, amb un somrís d’orella a orella, es posà a repartir caramels entre els nens que jugaven a la plaça. En aquells temps, els diumenges de mercat eren una festa que s’esperava durant tota la setmana, les pubilles i els hereus flirtejaven, els vells contaven històries i les mares es passaven hores i hores comprant mentre els seus marits feien un vi a la taverna del Miquel. El boig del turó va baixar sense que ningú s’ho esperés, aquell diumenge, després de cinc anys d’aïllament a la cabana del Puig Vermell, amb una bossa de caramels que ningú no sabia d’on redimonis havia sortit i, tant feliç com si res, va començar a donar-ne a tots els nens que s’hi acostaven. Alguna gent es va exaltar i va separar immediatament la canalla del boig del turó que, tan trist com el dia que havia marxat, va emprendre el llarg sender que el duia a casa seva. Una nena petita, d’uns ulls blaus penetrants, va escapar de les mans de sa germana gran i va córrer cap on ell era, per dir-li que no marxés. El boig se la va quedar mirant, com qui es mira en un mirall després de lustres sense fer-ho, i una llàgrima furtiva va rodolar per la seva galta. Va llevar la nena entre els seus esquifits braços i li va besar el front. Una pedra va impactar contra l’esquena del boig del turó i la seguiren algunes més, mentre mig poble cridava esverat que el boig volia segrestar una nena. La va deixar a terra i amb gest entre amable i nostàlgic li donà un altre caramel, ella va somriure i va tornar amb sa germana, que la va renyar amb insistència. Qui em va explicar aquesta història em va fer saber que aquella va ser la darrera vegada que al poble van veure el boig del turó, de qui ja ningú no en recordava el veritable nom, i que, a dia d’avui, no se sap del cert si viu o és mort. La seva cabana, però, encara es veu en la distància del turó.