El plaer del vertigen

Ahir comentava que Epicur era molt partidari d’abolir tota forma de dependència entre els individus, bàsicament per evitar el dolor que això pot acabar provocant. La dependència és una potencial font de maldecaps terribles però, d’altra banda, tenim el vertigen i el plaer que provoca. Saber que a mesura que augmenta el teu amor per una persona augmenten també les possibilitats d’iniciar un trajecte irreversible en la direcció de l’asfalt i concloure el viatge amb un monumental hostiot ens fa voler més i més. L’ésser humà no és racional, no ens enganyem. Si Epicur tenia una ment indestructible em sap greu dir que era una excepció, els mortals en general no som així. Ens encanta el risc, la velocitat, el plaer de saber que ens podríem fer molt de mal i no ens en el fem. No jugaríem a futbol si sabéssim que no podem perdre. És el plaer del vertigen, el plaer de jugar-se els estalvis de tota una vida a la carta més alta, i guanyar. Caminem tremolosos al llarg de la corda fluixa i com més es mou més ens agrada, com més alt millor, com més espantosa sigui la perspectiva d’acabar amb els óssos molts per l’impacte més afany per seguir caminant. No és que siguem idiotes, és que som uns animals. Tenim un terrible incentiu per arriscar-nos sempre, per no assegurar, és la voluntat de l’excel·lència, de tenir-ho tot, el nostre ego insaciable. La humanitat ha avançat gràcies al plaer del vertigen, gràcies a la dependència s’han aixecat els més excelsos monuments. Howard Roark, protagonista de The Fountainhead, depèn del seu treball i aquesta dependència construeix l’imponent Heller House. No tindríem Las Nanas de la Cebolla si Miguel Hernández no hagués estat dependent de la seva família. Epicur va viure feliç, però dubto que visqués complet, tan allunyat com vivia de l’immens plaer del vertigen. Per cert, quants dies van ja sense que digui res de política?