Els meus herois - Lance Armstrong

Bé, no és que vulgui caure en el sentimentalisme barat, però és que la història de Lance Armstrong m'impressiona encara avui, gairebé dos anys després de la seva retirada de l'esport pel qual ho va donar tot i del que tot ho rebé: el ciclisme. Va néixer a Plano, Texas, al setembre del 1971 i no va tenir una infància gaire fàcil, amb un pare que l'abandonà sent ell encara un nen. De bon començament, va decidir que volia ser esportista. Provà amb el triatlón i ben aviat es va adonar que el que millor feia era pedalejar. Es va convertir en un ciclista professional de cert èxit i va aconseguir proclamar-se campió del món de fons en carretera el 1993 a Oslo. Lance Armstrong va ser, a principis dels noranta, un bon corredor de curses d'un dia que en absolut apuntava a convertir-se en el mite que després seria. El 2 d'octubre de 1996 se li va diagnosticar un terrible càncer que s'havia estès per gran part del cos del ciclista americà. Els doctors van dir-li que tenia menys del 50% de possibilitats de sobreviure, en realitat era un 3%, però això mai li digueren. En Lance pràcticament no va deixar d'entrenar durant el tractament, convertint-se en el penós protagonista de vòmits i desmais sobre la seva bicicleta. Contra tot pronòstic, però, va superar la malaltia i de seguida va tornar a la competició. La resta tothom la sap: 7 Tours de França i el pas d'home a llegenda. Avui el ciclisme, en hores baixes, no pot fer més que recordar la grandesa del ciclista que ara s'ho mira tot tranquil·lament des de la seva casa de Texas. No és estrany veure'l pedalejar a la velocitat del vent per les carreteres en mig del desert. De Lance Armstrong he après que la tenacitat és un valor clau i que sempre es pot pedalejar una miqueta més i una miqueta més ràpid.

La mítica remuntada d'Armstrong a Luz Ardiden, Tour de França 2003