L'immens avorriment de la política catalana

Ho comentava l'altre dia en el seu bloc el meu amic Guillem Carol i no puc fer més que donar-li la raó: des que Montilla és president de la Generalitat la política catalana m'avorreix (molt) més del que ja ho feia abans. Seria fàcil extreure conclusions, amb les premisses que Montilla és molt avorrit i que la política catalana se'm fa pesada des que l'amic d'Iznájar hi mana. Però no sé si la realitat es pot explicar només amb aquestes dues premisses. No sé si és Montilla qui em fa renegar de la política del meu país o és una mena de fàstic antològic vers tot l'aparell democràtic que fa pudor de podrit. Montilla és president perquè ha sumat escons, no ha donat un cop d'Estat. Com diu en Vicenç Villatoro, és molt possible que si enganyés l'electorat dient que no hi havia cap mena de pacte preestablert per un segon tripartit quan tot indica que així era, però en essència José Montilla és el president que han triat els ciutadans. I això m'avorreix, m'avorreix profundament. No és que em decebi o m'entristeixi, és que m'avorreix. M'avorreix pensar que Catalunya es debat en qüestions estèrils mentre ens segueixen robant, m'avorreix pensar que hi ha consellers comunistes i ecologistes i que l'electorat cregui que defensaran els drets dels treballadors i conservaran el medi ambient. Som un país petit sumit en la misèria de debatre estupideses, d'acceptar una democràcia rància, de llistes tancades i disciplina de partit, un país on els qui voten no solen conèixer més que els líders de les formacions. Som un país, però aviat ja no serem ni això i ens serà igual. I, de fet, els que abans hi estàvem interessats i hi escrivíem centenars d'articles, comencem ja a dedicar-nos a llegir poesia i a intentar comprendre a Nozyck o a Epicur, entre molts d'altres.