Per aes et libram

És un matí calorós de l’any 66 a.C, un sol de justícia colpeja de ple el Fòrum de l’esplendorosa ciutat de Roma. Tenim, d’una banda, Tici, vestit amb una capa i sostenint una vara de bronze entre les mans. De l’altra, Caius, equipat amb una balança inservible. Observant l’escena, cinc testimonis, tots ells ciutadans romans i púbers, que han de donar fe que tot rutlla correctament. Tici, vara en mà, fa una passa al front i proclama que ell és el propietari de l’esclau Esticus per legitimació del ius civile i que ara el compra per ares et libram. Immediatament, colpeja amb la vara la balança que el pobre Caius sosté estoicament. Esticus és seguidament canviat per la vara de metall. Tot aquest show –altrament conegut com mancipatio- realitzat sota una calor de ca l’ample i mentre d’altres treballen, resulta que únicament és l’escenificació necessària per a que Caius pugui regalar l’esclau Esticus al seu amic Tici, amb motiu del seu casament amb Minerva. No m’estranya que Roma es col·lapsés amb les invasions germàniques, tan ocupats com eren en fer aquestes performances tan eficients. Resulta que la propietat no es transmetia entre qui feia lliurava i qui rebia si no era després d’haver-se disfressat i haver fet servir durant una estona un llenguatge ben arcaic. Com ho veus, dos paios disfressats i cinc més que s’ho miren de ben a prop, fent veure que fan una compra-venda quan, en realitat, tan sols fan una donació. “Compro per aes et libram!” Què collons has de comprar, si t’ho estan regalant? Vols dir que no les fem, encara, aquestes ximpleries? I si anéssim per feina? Una mica, és aquesta moral de la pompa i les formalitats ineludibles. També es podria solucionar amb un contracte, però per a què, si podem perdre el temps fent rucades.