Sobre la sanitat
Bé, Tim Harford comenta a, "El economista camuflado" que el sistema sanitari als Estats Units no s'aguanta per enlloc. Lluny de revestir aquest discurs amb arengues islamistes, es dedica a analitzar el problema des de la vessant econòmica i demostra que, efectivament, les coses no van excessivament bé. Certs problemes d'informació asimètrica fan que el mercat d'assegurances tendeixi a desaparèixer i, mentre ho fa, cremarà tots els edificis de la ciutat per a deixar-ho tot ben devastat (traducció: els preus pujaran -pugen- de manera desorbitada). El problema és que els compradors d'assegurances tenen una informació molt més acurada sobre el seu organisme que no pas les pròpies asseguradores, de manera que aquestes apugen els preus de les primes per a cobrir-se les esquenes. Els que se saben potencialment malalts no tenen problema a seguir pagant les primes, perquè de tota manera pagar-se ells els seu tractament resultaria impossible, però això genera una situació on tots els assegurats són malalts i els sans no contracten assegurances tan cares. Això suposa la ruïna per les asseguradores. El que Harford proposa com a possible solució és el que actualment es du a terme a Singapur, l'Estat més liberal de la terra -tot i viure sota dictadura- actualment. A Singapur, l'Estat obliga tothom a estalviar diners per la seva salut i a contractar una assegurança contra catàstrofes (malalties greus). En canvi, la major part del poder de decisió segueix recaient sobre el ciutadà i no pas sobre l'Estat com succeeix a gairebé la resta de països desenvolupats. L'Estat sufraga els tractaments més costosos, però els ciutadans tenen grans incentius a estalviar per a poder-se pagar ells mateixos la seva sanitat. De moment, l'èxit és aclaparador. Malgrat tot, sempre em queda el dubte ètic, de si és lícit obligar algú a estalviar contra la seva voluntat.
posted by Raül Alcón at 1:03 a. m.
18 Comments:
Hauria de dir que no però renoi, quan formes part de l'Estat i veus que aquí tothom mama de la teta i no foten res per a que hi hagi llet (quina metàfora més lletja, ho sento) ells els obliguen a que n'hi posin. Punt i pilota. Aquests de la Xina acabaran sent bons liberals a través de la dictadura i ens faran quedar a tots com els burros de la classe. (Espero que hi hagin altres maneres d'arribar a fer entendre a la gent que treballar i estalviar per a "independitzar-se" de l'Estat és necessari i no accessori!).
Als països sense llibertat els joves ens hem d'independitzar dues vegades: dels pares i de l'Estat. Dels uns ens és difícil per preus (segur que la culpa la té l'Estat, xD) i de l'altre no ho podem fer, no hi ha manera!!
En fi, què poc que he resolt, eh?
no.
valdria la pena que tinguessis cura de les persones amb les que t’ajuntes com a col•legues, i ho dic pel subnormal profund aquest que escriu en el teu blog a la pàgina del sostres. Bé, més aviat ho hauria de dir en plural, per què l’altre malalt mental, després de tirar la pedra, ha amagat la mà.
Sobre la sanitat, el tema es repeteix. ja saps el que penso: ha de ser pública per definición. No es poden barrejar salut i negoci.
valdria la pena que tinguéssis cura dels comentaris que publiques, i ho dic pel tal Marcos aquest que defensa que salut i negoci no es poden barrejar sense explicar-nos si com a model d'aquesta estranya màxima ha près l'aigua i l'oli o el llibre roig de Mao.
Hola joves. És molt simple: L’objectiu de les empreses privades és fer diners. Si en una mútua privada ho tens “tot inclòs” intentaran esforçar-se el mínim i fer la mínima despesa. Si hi ha alguna mena de franquícia o cost afegit per alguns serveis, intentaran encolomar-te el màxim. Hi ha un exemple paradigmàtic per a comparar sanitat privada i pública: les clíniques privades fan un 30% més de cesàries. Un altre? Els dentistes t’intenten vendre que t’has de treure els queixals del seny , tot i que no et facin mal, i sense haver vist la ortopantomografia. A la pública, en aquest sentit són més honestos. Un altre? Fa un cert temps va sortir el cas de la sanitat privada i com continuaven fotent a la gent a la banyera amb ultrasons per a desfer pedres del ronyó, tot i que aquestes ja estaven desfetes. Per què, doncs per continuar cobrant el mòmio. Si parles de Mao et diré que a la xina la sanitat és més aviat privada. Si tens un accident laboral i se’t talla una mà, poden passar dues coses: que tinguis peles per a pagar que te la tornin a cosir, o que no en tinguis i llavors, d’ofici, et fan un munyó i ja està. Per tant, jo diria que el “Model de Mao” més aviat és el teu, no?
si no es pot barrejar salut i negoci, he d'entendre que l'Estat s'ha de responsabilitzar de l'alimentació del ciutadà?
jeje... Hola Jordi, evidentment no hi ha cap fórmula perfecta i totes tenen forats. Has trobat un i podries trobar molts més. En aquest cas, on posem la frontera de què és salut, què és raonable i què no. Pel tema de l’alimentació, més que per l’estat, jo aposto per Càrites Parroquial. Hi ha uns menjadors fantàstics. El tema de la salut, és una cosa que m’esgarrifa. Si algú té la desgràcia de requerir un transplantament de medul•la òssia ja em diràs tu com se la pot costejar de la seva butxaca... Si els meus impostos van per a pagar això, estaré encantat de pagar-los i ser solidari amb aquella persona. El que em sembla malament, tal i com li vaig dir al Raül és que la seguretat social pagui les operacions de canvi de sexe. El que sí estic a favor és de gravar el consum i per exemple, estendre les autopistes. Res de vies gratuïtes. Qui les faci servir que les pagi (això sí t’ho reconec, potser és per què sóc accionista d’ACESA...) Per cert, m’agradaria que algun dia fessis algun article sobre el que per mi és una de les grandeses del capitalisme: poder ser accionista (i per tant, en cert sentit, empresari). Una abraçada, Marcos
Ha donat un error... ho torno a enviar, per què no me'n refio...jeje... Hola Jordi, evidentment no hi ha cap fórmula perfecta i totes tenen forats. Has trobat un i podries trobar molts més. En aquest cas, on posem la frontera de què és salut, què és raonable i què no. Pel tema de l’alimentació, més que per l’estat, jo aposto per Càrites Parroquial. Hi ha uns menjadors fantàstics. El tema de la salut, és una cosa que m’esgarrifa. Si algú té la desgràcia de requerir un transplantament de medul•la òssia ja em diràs tu com se la pot costejar de la seva butxaca... Si els meus impostos van per a pagar això, estaré encantat de pagar-los i ser solidari amb aquella persona. El que em sembla malament, tal i com li vaig dir al Raül és que la seguretat social pagui les operacions de canvi de sexe. El que sí estic a favor és de gravar el consum i per exemple, estendre les autopistes. Res de vies gratuïtes. Qui les faci servir que les pagi (això sí t’ho reconec, potser és per què sóc accionista d’ACESA...) Per cert, m’agradaria que algun dia fessis algun article sobre el que per mi és una de les grandeses del capitalisme: poder ser accionista (i per tant, en cert sentit, empresari). Una abraçada, Marcos
Eo! què hi ha algú? al final m'he quedat sense saber per què no us convenç l'argument de no barrejar salut i peles... per què suposo que no us he convençut... :-(
La despesa en alimentació i beguda representa el 17% del PIB espanyol, la despesa sanitària no arriba al 9%. Si no ho tinc mal entès l'alimentació és imprescindible per sobreviure, i les dades indiquen que surt molt més cara que la sanitat. Perquè, doncs, l'Estat s'ha de responsabilitzar de la sanitat i no de l'alimentació? Segueixo sense entendre-ho. Les dades indiquen que al llarg d'una vida humana es requereix una despesa MOLT superior en alimentació que en sanitat, per tant l'argument del preu de les operacions no considero que sigui vàlid sinó s'admet, també, que l'Estat ens ha de fer el dinar i el sopar.
Hola, gracies Jordi!. Les persones tenen prou criteri per a responsabilitzar-se de la seva alimentació. Decidir, escollir què volen menjar, etc. La intervenció de l’estat ha de venir pels controls sanitaris. No pot ser que els productors fotin els ramats fins al cul de clembuterol o qualsevol altre producte perniciós i tu t’ho mengis tranquil•lament sense saber-ho ni tenir possibilitat de controlar-ho (per cert, em penso que als USA no són tan rigorosos com a Europa en aquest sentit, no? Això, al meu entendre, és anar malament). A més, l’alimentació és una cosa regular, contínua. No pots decidir no menjar. En el tema de la sanitat el ciutadà està sol i desemparat. Davant dels facultatius no té cap criteri per a saber si el diagnosi i tractament que li ofereixen està fet des de la honestedat o des de la falta d’ètica i l’interès econòmic. El ciutadà, pot decidir amb coneixement de causa fer/seguir tal tractament o no? Més aviat no. En temes de medicina som ignorants. Necessitem ser tutelats. Per cert, la seguretat social, al nostre país, i després dels primers anys psociates va quedar destrossada, en la banca rota. Els primers quatre anys del PP (amb el suport de CIU) van ser extraordinaris. Es va comprovar que baixant impostos tot l’estat funcionava millor, més eficientment, i es generava més riquesa i llocs de treball. Llàstima que els darrers 4 anys del PP (amb majoria absoluta) van ser nefastos per a nosaltres els catalans. Així doncs, tampoc és que les cobertures de l’estat vinguin per les esquerres, o dit d’altra forma, que defensar-les sigui esquerrarnós. Més aviat no.
Hola de nou. Se m’acut que les dades que presentes són mitjes. Si mirem les variàncies veuríem que, segurament, la variància de les despeses alimentàries és baixíssima (més o menys tothom igual) i la de les sanitàries és brutal. Id est: una gran quantitat de gent no necessita mai serveis sanitaris i uns quants (poquets) que han tingut la mala sort a la vida de portar el san benet d’un càncer, per dir alguna cosa, tenen un pic brutal de despesa totalment inabordable per ells. Sí, un pot ser formigueta i pagar-se una bona mútua (si és que n’hi ha, jo ho dubto) però mira què passa amb els autònoms i les pensions de jubilació. Tots cobren poquíssim. Per què?, doncs per que quan estaven en actiu van passar de tot i van cotitzar pel mínim i a sobre segur que escaquejaven tot el que podien. Això afegit a viure al dia i no estalviar. Després, ens molts casos, ens toca pagar a tots els assalariats (per allò de les pensions no contributives).
Un fragment de la contra de la vanguardia d'avui: ¿Qué es lo peor para el celiaco?
- Que muchos alimentos llevan gluten sin que se sepa: ¡el celiaco juega a la ruleta rusa cada vez que come!
- ¿Cómo evitarlo?
- Imponiendo controles en la industria alimentaria: si hay trazas de gluten en la composición de un alimento, indíquese en el etiquetado. Y ya está.
Informació, punt. I és veritat això de la variança, precisament es parla d'ASSEGURANCES mèdiques. Al final del dia tothom paga, com en l'alimentació, el mateix. El cost potencial d'un tractament contra el càncer és molt elevat, però multiplicat per la probabilitat de tenir-lo no ho és tant i per això hi ha les asseguradores, que fan de la compra i venda de RISC el seu negoci. No veig que sigui gaire diferent que l'assegurança del cotxe o la de la casa.
Hola, certament, no són pas diferents, però ningú t’obliga a contractar una assegurança mèdica i en canvi, és delicte conduir sense assegurança pel cotxe. Si no obliguessin, la gent passaria de tot i pràcticament ningú estaria assegurat. Llavors, en cas de sinistre, què passaria? El conductor es declara insolvent i l’estat es fa responsable civil subsidiari? O el bon conductor (uf! Sembla un anunci de Regal) s’ha de fotre? Vull dir que estaria molt bé que hi hagués llibertat per a decidir si vols pagar a la seguretat social o a una mútua privada o a ningú, però llavors molta gent no pagaria, i què faríem? Seriem insensibles i els hi diríem doncs et fots per no haver estat previsor? O ens tocaria ser bones persones i donar-li cobertura? En resum: no crec que les persones siguin prou responsables i per això necessiten la “dictadura” de l’estat en aquest aspecte. Raül, ja sé que tu també ets ultra-liberal, pots fer alguna aportació, Ep! si vols. Potser en el vostre model s’hauria d’abolir la sanitat pública i fer-la totalment privada i obligatòria, igual que l’assegurança del cotxe, segur que funcionaria més eficientment i amb competència entre empreses, totalment d’acord, però continua havent-hi el problema que plantejo de l’ètica professional i la capacitat del ciutadà sense coneixements mèdics per a valorar el servei que rep (detectar estafes) i escollir amb criteri entre empreses.
Una vegada, al dentista, abans d’un empastament que m’havien de fer, l’ajudant del dentista es va tallar amb la cinta metàl•lica que de vegades posen al voltant del queixal i el dentista va dir: bé, no passa res, tallem el trosset en el que t’has tallat i ja està, i va aprofitar la resta de la cinta. Quins collons! I si jo agafo una malaltia de transmissió sexual per la collonada seva de no gastar els cinc cèntims de més que deu valer una puta cinta d’aquestes?. Què havia de fer? Sortir per potes amb el forat ja fet pel taladre i sense empastar? Li vaig dir a un altre treballador de la casa i em va dir que no patís, que els hi fan anàlisi de sang molt freqüentment. Ui si, quin consol, què tranquil que em quedo d’entrar en contacte amb la sang d’un desconegut. En fi, Bon cap de setmana a tothom!
La del cotxe és obligatòria pel simple fet que algú ha de cobrir el dany a terceres persones alienes a la teva irresponsabilitat al volant. En el cas de la sanitat, si no vols tenir-ne no en tinguis, només tu n'ets el perjudicat. I si consideres que la gent no és prou responsable per prendre la decisió encertada sobre la cobertura sanitaria que necessiten, m'acceptaràs que ens hem de replantejar els fonaments de la democràcia; al cap i a la fi això voldria dir que l'elecció del legislatiu i l'executiu és en mans d'una banda d'eixelebrats incapaços de veure-hi més enllà del nas (ie: la gent).
Hola Jordi, et puc tornar a repetir la pregunta de si la sanitat privada va amb modalitat “tot risc” o amb “franquícia” i els conseqüents riscos en cadascuna de les modalitats. Et puc tornar a repetir la pregunta de si deixaries morir a algú que no hagués estat prou previsor sense remordiments de consciència.
Anant a la teva pregunta: imaginem que no tan sols fos la sanitat, si no que tot fos opcional (posats a fer...), i cadascú decidís si vol pagar els serveis de policia i presons, d’enllumenat públic i control del trànsit a les ciutats, etc., què passaria? Podria jo tenir el dret de viure en una ciutat en la que el govern de la ciutat m’obliga a pagar el servei d’enllumenat per què la majoria ho ha decidit així? Si penses que hi ha serveis imprescindibles que no són opcionals a voluntat del contribuent, doncs, et torno la teva darrera pregunta.
Para renovar el permiso de conducir se requiere la obtención del informe de aptitud psicofísica; el certificado médico, vamos. Un amigo me dice: "Ya verás, la revisión parece un gag de cámara oculta". Escojo un centro por internet, me presento y espero en la salita hasta ser nombrado.
Empieza el reconocimiento. De entrada, un tour de force:tensar (15 segundos), auscultar (10 s), adivinar tres dibujos de la pared (otros 10 s). ¿Ya está? No, esto no es un asunto baladí. Falta la prueba final: rellenar el impreso pertinente que determinará mi aptitud psicofísica para rodar por el asfalto.
El médico escudriña cada músculo de mi cuerpo desde el otro lado de la mesa y espero un interrogatorio profundo. Finalmente, pronostica: "Necesita lentes, ¿eh?". Impresionante. Diagnosis a distancia.
Claro que ¡llevo las gafas puestas! Su bolígrafo se convierte en el apéndice de su brazo robotizado; cumplimenta apartados y casillas, subraya, tacha, rubrica. Tampón y sello. ¡Apto! Me acompaña a la puerta. Y una palmadita en la espalda. Dos minutos, 45 euros y a conducir diez años más.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home