Nicolas Sarkozy

Que a la política francesa li calia un rentat de cara és vox populi, des d’ahir que ja el té, sembla ser. Amb Sarkozy president, els que, tot i ser conscients que la República veïna és un cau de socialdemocràcia, ens estimem França, serem una mica feliços. Crec que si hi ha algú que pot fer avançar França pel camí correcte i donar-li l’empenta necessària per a recuperar la vella glòria, aquest és sens dubte Nicolas Sarkozy. Els francesos han votat i han decidit. No era gaire difícil, tampoc, que Sarkozy s’endugués el triomf, tenint en compte que al davant tenia mademoiselle Ségolène, que la pobra no dona gaire de si. Els socialistes francesos, crec, han pagat cara la broma de la paritat perquè a la Royal se l’hi ha acabat per veure el llautó, de tant fer servir l’argument femení. S’imaginen, que Sarko hagués dit que estava molt orgullós de ser home? Finalment, doncs, crec que s’ha votat el seny i, potser juntament amb la de Beyrou, l’única candidatura seriosa i estructurada entre les quals es podia triar. Si Nicolas Sarkozy aconsegueix que l’esplendor torni a la vella França, haurà estat un triomf per tota Europa, sens dubte, i ens podrem mirar la política amb uns altres ulls. El nou president de la República no deixa de recordar-me Artur Mas, no sé ben bé per què, en canvi França no em recorda Catalunya en res. Potser m’equivoqui, però potser França madura i amb ella la resta del vell continent. Naturalment que Sarkozy no és un liberal, però ho és molt més que Ségolène i tal i com estan les coses no està gens malament. Potser algun dia farem aquí quelcom semblant. De moment, però, aplaudim a França, donem la benvinguda a Sarkozy i, per què no? felicitem Ségolène Royal per haver arribat fins on ha arribat.