Capvespre

A aquestes alçades no tinc la intenció d’enganyar ningú, la meva estació preferida és l’hivern i la calor em repugna. Hi ha, però, una sensació que em fa perdonar-li la vida a l’estiu: seure en una cadira d’algun porxo i veure com, poc a poc, la penombra va envoltant-me, però que no ho aconsegueix fins les deu. La tonalitat del cel que poc a poc va prenent matisos, com un embolcall màgic per les sensacions paganes del solstici d’estiu. És veritat que l’estiu m’absorbeix el pensament i em torna irascible i malcarat, perquè em mareja i m’ennuvola el seny i la vista, però també és cert que la quietud màxima és la d’un llarg capvespre d’estiu a recer d’un got d’aigua fresca. A mi, la revetlla de Sant Joan sempre m’ha fet el pes, no sé ben bé perquè. Segurament per l’origen Celta, o potser per la longitud inexpugnable del seu capvespre gairebé etern, inacabable, segur. Hi ha un arxiu del passat en l’ànima, un arxiu dels nostres avantpassats, que de ben segur ens venen a trobar, dansant entre el foc que a casa mai hem fet però sempre hem evocat. Hi ha un fitxer amagat en algun racó de l’esperit que conté informació sobre com som, i no és l’ADN, o almenys no ho és mentre dura el llarg capvespre i la nit curta de la revetlla de Sant Joan. Quan ja és fosc tot és més clar i més sincer, ha tingut temps de madurar en la llarga i pausada arribada precedida per aquest capvespre entre dolç i nostàlgic, entre rutinari i màgic. Que tinguin bona revetlla.