Protecció oficial, en prevenció de la seva salut

Ahir havia quedat per dinar amb el Salvador, el Jordi i la White, així que em dirigia feliç cap al metro quan, de sobte, em van assaltar un parell de peluts amb uns papers i un bolígraf a la mà. Després de l'ensurt inicial que sempre suposa que t'assaltin pel carrer, va arribar el segon -i més greu- ensurt de sentir el que em deien. Es van presentar dient-me no sé quina història de la Llei d'Habitatge i van resumir -pensant que tothom és igual d'inútil- que "si volia firmar per a que fessin més pisos de protecció oficial". Vés quina cosa! Només se'm va acudir contestar que no volia pagar més pisos a ningú. I és que clar, sense pensar-hi, està bé que venguin pisos molt per sota del preu de mercat, però això qui ho paga? Doncs nosaltres, nano. Així que si tu no tens un pis de protecció oficial el que fas és pagar-li a algú altre. És obvi que els constructors no construeixen si no cobren el que han de cobrar per fer un edifici, així que l'Estat paga el tram de més que no paga el propietari. Fantàstic, que pagui l'Estat. Hòstia! Que l'Estat sóc jo; que el pago, vaja. I ja hi som. Pensin que jo conec a un paio que era d'esquerres i es va fer liberal en assabentar-se que a Avinguda Tibidabo feien pisos de protecció oficial que costaven tres vegades menys que el que ell té a Bac de Roda. No els volia avorrir més amb una nova arenga llibertària sobre el que pensem alguns d'això de pagar pisos a d'altres, només escrivia per advertir-los que hi ha uns peluts que campen lliurement pel carrer demanant signatures. I és que no m'agradaria que algun lector és morís d'un atac de cor, bàsicament perquè ningú ja no em llegiria i perquè segur que algun de vostès és amic o familiar meu. Bé, ben mirat, només em llegeixen els meus amics i familiars. Això, vagin en compte, que hi ha uns que volen que paguin pisos per d'altres.