Que Déu beneeixi el Diable (Crònica del concert dels Stones encarregada pel diari Més Hospitalet)

Doncs deu ser veritat això que diuen les males llengües del Rock and Roll: Els Beatles eren els nens bons -tot i les substàncies estupefaents- i els Rolling Stones els dolents i els perillosos. Deu ser veritat, com també diu la llegenda, que els darrers van tancar un pacte inconfessable amb el diable que els ha deixat el rellotge biològic sense piles. Dels Beatles ja només ens queda la meitat, els Stones segueixen com fa deu anys, destrossats i a punt de morir, però no acaben de fer-ho mai i, a sobre, encara saben com fer vibrar un estadi sencer.
Escric això tot just arribat del concert que la banda britànica ha ofert avui -21.6.2007- a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, on he constatat que Jagger, Richards, Wood i Watts continuen, si fa no fa, en el mateix estat de forma que en la seva anterior visita a la ciutat, al 2003.
Amb un estadi gairebé buit -i que, per cert, ha quedat força lluny del ple absolut- un servidor s'ha plantat a la pista a les 7 de la tarda, just al costat de la barana del B-Stage, un petit escenari situat enmig de l'estadi on la banda toca únicament quatre temes. Només per observar de primera mà el que significa l'escenari dels Rolling Stones ja val la pena fer la inversió de l'entrada. Un enorme escenari en forma de semicercle coronat de pantalles i passarel·les que presagien el que s'acosta. Els teloners, Loquillo y Trogloditas, fantàstics com sempre i, després, els soporífers escocesos Biffy Clyro, que s'han guanyat a pols la desídia de l'audiència.
A un quart d'onze, la festa. Després d'unes breus imatges introductòries, la guitarra de Keith Richards ha començat a atacar els primers acords de Start Me Up i l'Olímpic s'ha vingut a baix. La veritat és que, qui escriu, no ha trobat, a banda de Bruce Springsteen, cap músic o banda capaç de connectar amb el públic com ho fan els vells Stones.
La banda britànica no arrisca gaire en repertoris, les sorpreses de la nit han estat més aviat escasses, potser Streets Of Love i Let's Spend The Night Together, per poc esperades entre els fans. La resta, un rosari de clàssics, dels fantàstics clàssics dels Stones.
Passada la primera part de recital, i vist que en Jagger corre com esperitat d'una banda a l'altra de l'escenari i que en Keith segueix estan igual de tronat que fa quatre anys, tothom té la sensació que les coses van bé. Les quatre cançons de l'escenari B són Miss You, Respectable, It's Only Rock And Roll i Honky Tonk Women. Lamentablement, els que estem a la vora d'aquest segon escenari, no sentim res en absolut però ens conformem amb tenir les Satàniques Majestats a tocar.
El final del concert, el millor i més espectacular, Sympathy For The Devil, amb enormes llengües de foc sortint de l'escenari, Jumping Jack Flash, Brown Sugar i encara Satisfaction en forma de bis.És veritat que els Stones són unes velles glòries i que ja no sorprenen a ningú, és veritat que l'únic que sua la samarreta és en Mick. Però al diable li deuen agradar molt, perquè no hi ha manera de que trenqui el seu contracte amb ells. I que duri.