Gent bona

Hi ha gent bona, gent molt bona. Hi ha un tipus de gent que és molt bona i normalment no ho sap i no entén per què li dic. La gent bona acostuma a no fer-ne bandera, a ella li faria molta vergonya que escrivís el seu nom en aquest article, així que no ho faré. Hi ha gent bona, i ella n'és una. Hi ha gent que és bona, o que és, almenys, més bona que nosaltres, ja saben tot això del valor relatiu. Les qualitats de la delicadesa extrema i del perdó són necessàriament associades al concepte de gent bona o, com a mínim, al meu concepte de gent bona que té en ella el seu prototip. Un dia vaig fer-li un article que es deia "Ella" i de ben segur que no es va sentir al·ludida, perquè la humilitat vessa per tot arreu quan parlem de gent bona, i em sap molt de greu que no ho fes, perquè poques vegades he fet un article tan sincer. La gent bona, en realitat, és l'únic motor de la meva prepotència, el matalàs que sempre esmorteeix les meves nombroses caigudes des del cim. La gent bona ha teixit l'embolcall d'or del meu esperit, i ha estat sempre molt poca la gent bona al meu costat. La gent bona, a banda de ser bona, és gent millor, gent amb un punt d'alguna cosa molt especial que els aixeca per sobre de la resta dels mortals. La gent bona et perdona, fins i tot quan la teva integritat demana que no ho facin, i és capaç de perdonar les més terribles ofenses. Són els valors d'un cristianisme potser massa arraconat, massa apartat del nostre univers moral, que al final són els que et salven d'una existència curulla de retrets i massa faltes. La gent bona és gent com ella i ella diu que és gent com jo, pobreta. Em sap greu dir-te que aquesta vegada jo tinc raó i que sento haver escrit malgrat la teva negativa per activa i per passiva. Al final sé que somriuràs ni que sigui un poc en acabar el text, i aleshores ja haurà valgut la pena. És el mínim que jo puc fer per la gent bona.