Les notes, un bé qualsevol

La veritat és que no acostumo a comparar les meves notes amb les dels companys, bàsicament per dos motius. En primer lloc, se me’n refoten i, en segon, no estic comparant les mateixes magnituds atès que no acostumo a conèixer les seves hores d’estudi. El que vull dir és que a mi m’és igual la meva nota total, el que m’interessa és la ràtio nota/hores d’estudi. Oi que ningú –racional- treballa 24 hores al dia set dies a la setmana per aconseguir un sou astronòmic, sinó que fa un càlcul entre el sou que tindrà i les hores lliures que li quedaran? Amb les notes passa el mateix. Mai he entès aquells que s’entaforen a la biblioteca un mes abans dels exàmens i encara s’hi queden fins una setmana després. L’explicació lògica seria que valoren les seves qualificacions més que la pròpia vida, o alguna animalada així, però estic segur que és un simple problema d’escassa reflexió. És a dir, no s’han aturat mai a pensar que els valors absoluts serveixen de poc, que tant se val que tinguis dos-cents cofres plens de joies si estàs sol al Pol Sud, perquè els pingüins i les foques, que jo sàpiga, encara no valoren les pedres precioses. Així, el paio que es passa milers d’hores a la biblioteca no ha fet, generalment, un càlcul racional per determinar l’estona que ha d’estudiar o potser vol un 10. I aquesta és una altra, si et passes el màxim d’hores possibles estudiant i no treus un 10, més o menys és un fracàs, perquè has incorregut en un cost d’oportunitat brutal. Jo sóc dels que pensen que, si fa no fa, tothom pot treure un 10 tot i els rendiments decreixents, que si poses el nen tunning de torn a estudiar durant un any una sola assignatura, és difícil que no obtingui la qualificació màxima però, és clar, hi ha un munt de curses il·legals a les que no ha pogut assistir. Marginalitat, relativitat i cost d’oportunitat. God Bless Economics.