Al final sempre és sol (Band Version)

Al final sempre és sol, a no ser que hi hagi algú que estigui tan rematadament boig com tu. Jo tinc aquesta sort. Després de la nostra estada Chicago, vam deixar que el Boss seguís girant pel país en la nostra absència, doncs havíem decidit no tornar-lo a veure fins un parell de setmanes després a Los Angeles. No era que ens m'haguéssim cansat, naturalment, però amb 30 anys cadascú i més de 40 concerts a les esquenes, ens podíem permetre el luxe de llogar un cotxe i recórrer tranquil·lament la Route 66, que justament va de Chicago a Los Angeles i perdre'ns uns 7 o 8 concerts. Així, el nostre Mustang va començar a aixecar pols un vespre a Michigan Avenue, amb la música tan alta que no semblava un descapotable i no vam fer la nostra primera parada fins St. Louis, Missouri. Des de Saint Louis, a través de la nit fins Oklahoma City, passant per Springfield i Tulsa, al cor dels Estats Units. Més endavant, Amarillo, Texas, i un sol que ens volia mostrar aquest infinit país. Albuquerque, Grants, Flagstaff, Kingman, a través dels estats de Nou Mèxic i Arizona i, finalment, vam creuar la frontera a Needles i vam travessar el desert fins Santa Mònica. El Mustang havia aguantat com un campió i ara teníem uns dies per relaxar-nos a la vora del Pacífic. Però per res del món podíem oblidar-nos del que ens esperava pocs dies després. Teníem una cita a l'Staples Center Arena de Los Angeles a la que no podíem faltar. Naturalment hi vam assistir, com sempre. California ens va sembla increïblement espectacular, tot i que ens quedàvem amb Manhattan, on volaríem ben aviat, per acabar la gira assistint als 10 concerts finals programats a l'estadi dels Giants. Al final sempre és sol, a no ser que tinguis al costat un sonat com tu. Aquella nit teníem un rendezvous al que no podíem faltar. Nosaltres hi vam anar, i ell no ens va fallar.

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Rendezvous (amb errada inclosa), Milà 1999