Al final sempre és sol

Al final sempre és sol. Al final mai pots esperar la gent perquè les preferències són tan àmplies i variades que la coincidència és simplement una remota possibilitat. Al final els somnis els has de viure sol, amb l’única companyia de la teva ombra fidel i la teva fe en tu mateix. Al final no podem quedar-nos esperant sota la pluja perquè de ben segur que acabarem amb una pulmonia. No podem esperar princeses indecises ni amics titubejants, no podem perdre ni un segon més esperant una decisió que potser no arribarà mai. La terminal està a la vora i el taxi a la porta, tinc dos bitllets a la butxaca però un es queda a terra, és una vertadera llàstima, però en l’instant darrer ja no importa. El comandant diu que ja marxem i noto com l’avió s’enlaira per sempre, de nou sol, de nou feliç i genuïnament inquebrantable. Accedir als capricis és la debilitat de l’ànima sumida en la degeneració de la dependència. Hauria estat molt bonic anar-hi junts, però aquest avió no pensava esperar per sempre. És sempre un error deixar-se enlluernar per la pretesa existència d’ànimes bessones i cors que bateguen a l’hora, perquè tot això no és altra cosa que una insolent mentida. No hi ha companyonia pels qui pensem en clau de llibertat, només avituallaments al bell mig del camí. Ningú no ens seguirà fins la fi del món, perquè fem por i perquè tothom sap el que volem, i per això viatgem sols a través de la pols de les estrelles, en la màgia de la nit. Volem lleuger en direcció a la infinitud de l'univers, directes al paradigma de la nostra pròpia vida, directes a nosaltres i al que som. Potser sona una mica trist, però en el fons no ho és gens, al final el gran viatge de les nostres vides l'hem de fer sols i, creu-me, així és molt millor. No és gust per la soledat, té molt més a veure amb la integritat.