Impostos sobre béns de luxe

Hi ha un mite redistributiu que sentencia que s'han de gravar fortament els béns de luxe, ja que aquests només són adquirits pels rics i, per tant, s'aconseguirà una quantitat de diners que serà readjudicada de manera justa. El sempre brillant professor Greg Mankiw el desmunta amb facilitat al seu llibre Principles of Economics tot fent servir un exemple extret de la realitat. A principis de la dècada dels 90, el Congrés del Estats Units va decidir legislar per establir un impost de luxe sobre els iots, considerant que recaptarien diners dels rics que els compraven que després podrien fer servir per finançar el sector públic. Però, com tot bon economista sap, la corba de demanda en els mercats de béns de luxe és molt elàstica, (traducció: Un canvi de preus dels iots implica una ràpida disminució de la gent amb ganes de comprar-ne) i, per tant el que es va aconseguir amb aquest impost va ser la reducció del preu dels iots. Va succeir, aleshores, que els fabricants de iots van corregir el seu benefici per a poder oferir un preu que, incorporant l'impost, continués sent atractiu pels compradors. Aquesta reducció de beneficis va implicar una reducció dels sous dels treballadors, entre d'altres coses. La fantàstica idea del Congrés de gravar els iots per aconseguir diners provinents de les butxaques dels rics va suposar una reducció del diners dels treballador i dels empresaris del sector, mentre que els compradors van continuar pagant el mateix preu pels iots, aproximadament. Afortunadament, a Estats Units aprenen ràpid, i el 1993, 3 anys després de la seva entrada en vigor, aquest impost va quedar gairebé completament derogat. Cal parar atenció als mecanismes del mercat, perquè sempre amaguen sorpreses, fins i tot pels que no hi creuen.