La Torre Agbar, consideracions filosòfiques

Avui pensava avorrir-los amb alguna parrafada indigerible sobre el que Epicur pensava sobre estimar les persones i sobre el gran error que suposa ser-ne dependent. Han tingut la sort, però, que abans d'escriure he tingut el rampell d'acostar-me al meu mirador preferit de la ciutat i que d'entre totes les (poques) coses que Barcelona ofereix a la vista, els meus ulls s'han anat a fixar en la fantàstica, meravellosa i astorant Torre Agbar de Jean Nouvel. Si els sóc sincer, aquest era un edifici que, fins aquesta nit, no m'havia acabat d'interessar ni per mal ni per bé tot i que li tenia una certa simpatia en haver estat molt criticat per la progresia de Barcelona. Aquesta nit, per contra, la seva tonalitat màgica, blava i vermella, elegant, la seva silueta com un cohet a punt de transportar la humanitat a un lloc millor, m'han impactat més de l'habitual. L'objectivisme d'Ayn Rand, sens dubte, ha superat de llarg la filosofia d'Epicur. Si el de Samos es limitava a proposar remeis per apaivagar el dolor que comporta viure en societat, l'escriptora americana decideix eliminar tota font de dolor, separant l'individu del monstre col·lectiu i aixecant-lo en l'excel·lència d'un ego inquebrantable. La Torre Agbar és obra del geni creador de l'arquitecte Jean Nouvel, no de cap corporació ni de cap equip, la seva magnificiència li ha estat impresa directament des de l'ànima del seu creador, sense intermediaris, sense reinterpretacions. La Torre Agbar s'aixeca imponent sobre una Barcelona mediocre per tot el que té de social. És tan ineficient preocupar-se pel que diguin els demés com construir un edifici tolerant opinions alienes. La humanitat avança gràcies a l'individualisme dels genis, al seu egocentrisme creador. La Torre Agbar és un gratacels fantàstic i una mostra més que ser bona persona és una subnormalitat que ningú no ens agrairà.