Guanyar pagant (Publicat als diaris Més Hospitalet i Més Cornellà el 7.6.07)
Podeu veure la plana en format PDF clicant aquí.
Ara que s'acosta el final de la Lliga i que tothom més o menys sap i accepta que des de Can Barça i des del Bernabeu surten camions carregats amb maletins per incentivar els rivals de l'adversari, ha arribat el moment d'analitzar com funciona, tot plegat.
En primer lloc cal remarcar que les primes a tercers que busquen la derrota del rival -que el Barça subvencioni algun sopar decent pels jugadors del Saragossa, ja ens entenem- són vox populi i ningú no s'estranya de la seva existència, tot i que alguns ho facin veure. Així doncs, i tot i que els organismes esportius no s'han pronunciat al respecte, assumirem que aquestes primes no solament existeixen sinó que, a més, són socialment acceptades. De fet, a la tertúlia futbolística -als resultats electorals que els bombin- del bar de torn és rar sentir algú que hi estigui en contra.
El quid de la qüestió, el tomàquet -vaja- està en les primes pagades a un equip amb la intenció que es deixi perdre. Això sí que és divertit. Posem per cas el Nàstic, malauradament ja equip de segona divisió i que, a la última jornada, s'enfronta a un Barça que si tot va com se suposa que ha d'anar, hi arribarà amb possibilitats de convertir-se en campió. Que algú m'expliqui per quin motiu els jugadors del Nàstic no haurien d'acceptar un petit "regal" del Barça per a deixar-se perdre. Jo he estat pensant una estona i només se m'acut un: que el Madrid pagui millor.
És que, posem-nos en la seva pell, es tracta de guanyar un partit la victòria del qual no influirà per res en el rumb de l'equip o acceptar una suculenta oferta per rebre un discret 0-2 que, posats a pensar, és una garantia de no fer el ridícul, a més. Ara bé, si el Madrid fa millor oferta, doncs au, a córrer com bèsties i a marcar gols de tres en tres.
No és que estigui a favor de deixar-se guanyar, però és que si em plantejo que sóc un jugador del Nàstic, no se m'acut un motiu de pes -a banda del de comprovar el poder econòmic dels blancs- per no acceptar els calers i jugar ben relaxat.
Una altra cosa és la concepció metafísica de la victòria i que, a mi, que sóc del Barça, només m'agrada que l'equip guanyi per mèrits propis. També podem parlar de l'esportivitat i aquestes coses tan maques. L'honor no el toco, perquè no sé quin és l'honor de guanyar un partit que no et salva de res. Però, racionalment, si fossin jugadors del Nàstic, no estarien encantats que els ingressessin uns quants milers d'euros simplement a canvi de no fer res?
En primer lloc cal remarcar que les primes a tercers que busquen la derrota del rival -que el Barça subvencioni algun sopar decent pels jugadors del Saragossa, ja ens entenem- són vox populi i ningú no s'estranya de la seva existència, tot i que alguns ho facin veure. Així doncs, i tot i que els organismes esportius no s'han pronunciat al respecte, assumirem que aquestes primes no solament existeixen sinó que, a més, són socialment acceptades. De fet, a la tertúlia futbolística -als resultats electorals que els bombin- del bar de torn és rar sentir algú que hi estigui en contra.
El quid de la qüestió, el tomàquet -vaja- està en les primes pagades a un equip amb la intenció que es deixi perdre. Això sí que és divertit. Posem per cas el Nàstic, malauradament ja equip de segona divisió i que, a la última jornada, s'enfronta a un Barça que si tot va com se suposa que ha d'anar, hi arribarà amb possibilitats de convertir-se en campió. Que algú m'expliqui per quin motiu els jugadors del Nàstic no haurien d'acceptar un petit "regal" del Barça per a deixar-se perdre. Jo he estat pensant una estona i només se m'acut un: que el Madrid pagui millor.
És que, posem-nos en la seva pell, es tracta de guanyar un partit la victòria del qual no influirà per res en el rumb de l'equip o acceptar una suculenta oferta per rebre un discret 0-2 que, posats a pensar, és una garantia de no fer el ridícul, a més. Ara bé, si el Madrid fa millor oferta, doncs au, a córrer com bèsties i a marcar gols de tres en tres.
No és que estigui a favor de deixar-se guanyar, però és que si em plantejo que sóc un jugador del Nàstic, no se m'acut un motiu de pes -a banda del de comprovar el poder econòmic dels blancs- per no acceptar els calers i jugar ben relaxat.
Una altra cosa és la concepció metafísica de la victòria i que, a mi, que sóc del Barça, només m'agrada que l'equip guanyi per mèrits propis. També podem parlar de l'esportivitat i aquestes coses tan maques. L'honor no el toco, perquè no sé quin és l'honor de guanyar un partit que no et salva de res. Però, racionalment, si fossin jugadors del Nàstic, no estarien encantats que els ingressessin uns quants milers d'euros simplement a canvi de no fer res?
I que no m'expliquin coses sobre la integritat, perquè la integritat és que se te'n refoti el que els demés pensin de tu. En aquest cas seria fugir de l'estament popular que diu que acceptar calers per perdre és precisament, no tenir integritat.
posted by Raül Alcón at 12:00 a. m.
4 Comments:
Doncs jo crec que és un missatge bastant patètic...
Perquè constantment ens estem jugant l'honor, i jo personalment mai me'l vendria. I no entenc com un esportista com se suposa que ets tu sí.
Hi ha coses que mai compraran els diners, per molt cursi que soni.
Estimat Pabbel, com ja dic a l'article, no se m'acut quin és l'honor de guanyar un partit on no t'hi jugues res. Així que no crec que t'estiguessis venent l'honor. En segon lloc, no suposis que sóc esportista, ho sóc, però el meu esport és de superació personal i no d'interacció amb d'altres. No has de guanyar ningú, només pedalejar una mica més i no baixar de la bicicleta.
Per últim, perdona que t'ho digui, però no em crec que el teu honor -l'honor que trobis en guanyar un partit estèril, almenys- no tingui un preu. És qüestió d'anar afegint zeros.
Hum... estem gairebé nihilistes avui, eh?
Que paguin un bon feix al Mallorca per a que corrin i que tinguin la dignitat de guanyar al Nàstic. Ja hem fet prou el pena aquest any.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home