Here we go

Hi ha una mena de gent amb la que costa organitzar un viatge, per dir-ho educadament. Hi ha una altra -entre la qual se m'hi pot trobar- amb la qual, a l'hora de muntar "excursions" són tot flors i violes. La cosa va més o menys així: Et truca el De La Torre amb una proposta inversemblant, a la que la majoria de gent diria que no d'entrada, però tu li dius que t'ho pensaràs. En menys de 24 hores el telefones i li dius que no saps d'on trauràs els calers i el temps però que, òbviament, la resposta és que sí. Després, un diumenge sencer buscant preus i combinacions de vols més que imaginatives i, a última hora, patapam, els bitllets a la butxaca i una nova data confirmada per volar. Hi ha una mena de gent a la que has de perseguir per fer una merda de viatge de dos dies i hi ha tipus com el De La Torre que et truquen i et diuen que volem, directament. I aquesta és més o menys la història de com passaré el Cap d'Any ben lluny, si tot va bé, aquesta és més o menys la història de com m'agrada muntar proeses transoceàniques amb el De La Torre, el Laporta i el Coll, la història d'aquells nervis a la panxa quan veus que has trobat el bitllet ideal. Hi ha gent que es queda a Barcelona perquè s'ha de pensar tres o quatre milions de variables abans de marxar un cap de setmana i després estem nosaltres, que primer comprem i després pensem. Tampoc és un mèrit especial, tenim 20 anys. Els meus viatges amb el De La Torre i el Laporta han estat dos èxits rotunds de dos intents, no espero menys d'aquest gloriós tercer en què ens acompanya el neòfit Coll. Here we go, no tenim remei, som uns putos romàntics.