On eres tu?

On eres el 9 d'abril del 99? Diuen que tinc 21 anys, que vaig néixer la primavera del 87, al costat del Camp Nou, i per això aquest patiment culé que no acabo d'abandonar mai. Però jo sé que no és veritat. També diuen que són un paio força racional. La Júlia sempre em diu que fins i tot massa, que no calculi tant, que gaudeixi. Però jo calculo el que em ve de gust. I de fet sóc força racional excepte quan s'apaguen els llums i l'escenari s'omple d'aquelles figures llegendàries que fan dir-se E-Street Band. On eres tu el 9 d'abril del 99? Diuen que tinc 21 anys, que vaig néixer una tarda calorosa de l'abril del 87. Fals. Si néixer és iniciar el camí a la vida jo no vaig néixer al 87 sinó 12 anys després. 11 anys, 11 mesos i 9 dies després, per ser concrets. On eres tu aquell vespre d'abril, quan al Sant Jordi es va fer la foscor? Que lluny van quedar de cop aquelles ximpleries de pre-adolescent. Quin foc més purificador el que va cremar els meus discos d'infectes grups de pop formats per nois i noies amb el cervell de la mida d'un cacauet. On eres tu, mentre la bateria del totpoderós Max donava l'entrada al moment màgic en que les guitarres de l'E-Street Band tornaven a sonar plegades després de tants anys? On eres tu, aquella nit d'abril en què Barcelona es va rendir als peus de la banda més gran que ha existit mai? On eres tu la nit en què jo vaig néixer? On eres, la nit en què el món va saber que el futur del rock and roll era el mateix que Jon Landau havia vist a Boston, gairebé 30 anys enrera i que el seu nom era Bruce Springsteen? I was there.

L'instant que va canviar la meva vida. Bruce Springsteen and The E-Street Band, Barcelona 1999.