Cinc anys

Crec en Déu, i crec que ell es preocupa per nosaltres. Crec que de vegades s’equivoca, però. Avui fa cinc anys que se’n va endur algú qui no tocava. I segueix sent mentida que el temps ho curi tot, perquè avui fa cinc anys i jo ho sento tan a dins com el primer dia. Fa cinc anys i encara hi penso, cada vegada que passo pel lloc on treballava, i pel bar del costat, on sempre te’l trobaves i mai podies marxar sense prendre una cervesa que ell demanava. Ja fa cinc anys i és impossible que algú ompli l’immens buit que va deixar. El temps passa i les coses canvien a una velocitat que ens fa venir vertigen, però cada dia penso que hi ha coses que m’agradaria poder-li explicar. Recordo els seus acudits, els crits alegres que a tothora proferia, les seves bromes, la seva manera d’omplir qualsevol estança. Recordo la seva olor a farigola, i les seves insaciables ànsies d’anar a buscar-ne. Fa cinc anys i no me n’oblido, ni avui ni cap altre dia. Fa molt de temps i encara penso que aquell matí Déu va equivocar-se, perquè de ben segur que no volia el que va passar, és impossible. Fa cinc anys que vas deixar-me aquí, i t’enyoro molt, Xavi.

La dignitat d'Amanitou Haidar

Diu Aminatou Haidar, aquesta show-woman que darrerament ocupa els informatius, quan se li pregunta sobre la perspectiva de deixar els seus fills sense mare, que la seva dignitat és més important que els seus fills. I interpreto que, per dignitat, ella entén entrar al territori d'un Estat identificant-se com ciutadana d'un que no existeix, és a dir, del Sàhara Occidental. Genial.
A mi també m'agradaria molt poder entrar a altres estats sense necessitat de dir que sóc espanyol, però em semblaria fer-ne un gra massa iniciar una vaga de fam i acomiadar-me de la meva família per dignitat. Sobretot si aquesta dignitat passa per tèrbols assumptes de banderes i fronteres.
No és que estigui d'acord amb el famós eslògan que diu un patriota, un idiota, però de vegades no em sorprèn que alguns el facin seu. I és que, per mi, avantposar la família a una determinada bandera és un acte qualificable únicament d'idiotesa.
Diu el meu pare -que l'encerta sempre- que això ho acabarà arreglant en Sakorzy. S'accepten apostes.

Goya, Velázquez, Lapiedra

Divendres vaig haver d'anar a Madrid per fer unes felices gestions a l'ambaixada dels Estats Units. Donat que vaig acabar-les molt més aviat del previst i que em quedava encara un bon grapat d'hores per agafar el vol de tornada vaig acostar-me -previ tiberi castizo- al museu del Prado. Aprofitant que era la meva segona visita al museu vaig ser una mica específic i em vaig centrar en l'exposició temporal de pintura holandesa i, després, en Goya i Velázquez. Entre els quadres d'aquests dos n'hi ha un munt que descriuen escenes gore amb pares engolint fills, vells demacrats menjant pa podrit i akelarres, per no parlar, és clar, de la ingent quantitat de quadres on apareixen dones nues i estranyes figures masculines perseguint-se amunt i avall amb l'aparent objectiu de sodomitzar-se. Fins i tot, en un racó d'una sala, vaig veure una escultura que no recordava de la meva visita anterior en que una noia donava el pit al seu pare mort de gana -de ganes de què? em preguntava jo-.
I jo em mirava les cares de la gent, d'aquesta gent que potser no entén ni un borrall però es fan els extasiats davant de les quatre primeres guixades que troben. I no sé si s'hi han parat mai a pensar, però quan els senyors Goya i Velázquez pintaven, els costums socials no eren els mateixos, i em sembla que això d'anar ensenyant pitram no estava massa ben vist. Però en canvi ells ho pintaven i ara s'exposa a les sales d'art de renom, i la gent es queda extasiada. Però extasiada de debó, jo ho he vist.
Els sona el porno?

Entre l'espasa i la paret (reprise)

Sento de nou la crida de la nit i la carretera, de les llegendes mortes i els mites caiguts. Trepitjo l'accelerador a fons i ja no veig llum sinó la foscor trencada per la insolència de les estrelles. Duc un anell a la butxaca i no sé què n'haig de fer. Tinc un cor mig aturat que vol tornar a bategar a imparable ritme de Tourmalet. Més enllà del turó hi ha un lloc on sempre és festa, però aquesta nit ningú no m'hi ha convidat. Perdo la noció del temps i de la realitat absurda, perdo el nord i em desvio per carreteres de muntanya que sempre m'arrosseguen a l'oest. El motor no dona més de si, però jo li exigeixo encara una mica més amb cada reducció abans d'entrar a un revolt. Hi ha un tic-tac incessant que em turmenta l'ànima, hi ha un núvol a l'horitzó que du presagis de foscor i silenci. A l'avinguda els nois han deixat de somriure i es juguen a la ruleta russa un paquet de tabac robat. Algú arriba del port amb 12.000 € a la butxaca i un rastre inequívoc al nas. No tenen res més a perdre que la seva existència, i a aquestes hores de la matinada això no els sembla gaire important. La vida, deia Schopenhauer, és la pertorbació inútil del no ser. A mi no podran dir-me que no ho he intentat. Volen els ganivets sobre les teulades però el fum de l'obscenitat ho esborra tot. Hi ha cotxes en flames, vidre i gasolina escampats. Hi ha sang i vòmits a les cantonades d'aquesta maleïda ciutat assetjada. I jo sense mirar enrere segueixo accelerant i apujant el volum d'aquesta cançó que, com una daga, se'm clava ben endins de l'esperit. No sé on ets ni on pares, no sé què fas ni com estàs. Jo, per si ho vols saber, segueixo conduint tota la nit, entre l'espasa i la paret.

Visions de Battery Park

Recolzat a la barana del moll, si mires endavant, veus alçar-se l'Estàtua de la Llibertat, molt més petita del que sempre havies imaginat. Al darrera, els raigs ataronjats del capvespre reboten contra els vidres dels gratacels reflexant aquella llum que no he vist enlloc més que aquí. Bufa el vent, sempre, des de l'estuari cap a l'interior de l'illa de Manhattan. Més tard, xiularà entre els edificis, recorrent les avingudes fins el Bronx i Harlem. D'aquí estant sembla que ho tens tot a tocar. Un somni fet realitat. Una mica més tard, els oficinistes del Downtown plegaran i ocuparan aquests carrers com una epidèmia, però ara només hi sóc jo. Arribarà la nit i els llums dels ponts s'encendran; Verrazzano, Brooklyn, Manhattan... i pel Lincoln Tunnel, sota les fredes aigües del Hudson, milers de persones tornaran a casa seva, a New Jersey. Els meus amics arribaran aviat. Sopem al Burger Joint. Jo he conduit durant hores, I-95 avall, per trobar-los i riure com ho feiem abans. Venim de molt lluny, però ara ja hi som. Hi ha coses importants a celebrar i no se'ns acut un marc millor. Serà en uns minuts. Perquè ara estic jo sol, aquí a Battery Park.

Xiclets

Els xiclets, uns qualsevols, costen uns 45 €/kg. Aquesta és una dada que em crida l'atenció. El màrketing mai ha estat una ciència que m'hagi interessat excessivament, però no m'estranya que les empreses destinin considerables quantitats de diners a explotar la irracionalitat dels consumidors. I és que tenim la mà foradada per comprar xiclets a aquest preu astronòmic i ens ho repensem molt i molt abans de comprar un bon tros de pernil o un kilo de marisc de qualitat. Quite funny. Som rucs o idiotes? Suposo que només som humans. I, suposo, també, que és per això que la política és pur màrketing.