Cinc anys

Crec en Déu, i crec que ell es preocupa per nosaltres. Crec que de vegades s’equivoca, però. Avui fa cinc anys que se’n va endur algú qui no tocava. I segueix sent mentida que el temps ho curi tot, perquè avui fa cinc anys i jo ho sento tan a dins com el primer dia. Fa cinc anys i encara hi penso, cada vegada que passo pel lloc on treballava, i pel bar del costat, on sempre te’l trobaves i mai podies marxar sense prendre una cervesa que ell demanava. Ja fa cinc anys i és impossible que algú ompli l’immens buit que va deixar. El temps passa i les coses canvien a una velocitat que ens fa venir vertigen, però cada dia penso que hi ha coses que m’agradaria poder-li explicar. Recordo els seus acudits, els crits alegres que a tothora proferia, les seves bromes, la seva manera d’omplir qualsevol estança. Recordo la seva olor a farigola, i les seves insaciables ànsies d’anar a buscar-ne. Fa cinc anys i no me n’oblido, ni avui ni cap altre dia. Fa molt de temps i encara penso que aquell matí Déu va equivocar-se, perquè de ben segur que no volia el que va passar, és impossible. Fa cinc anys que vas deixar-me aquí, i t’enyoro molt, Xavi.

La dignitat d'Amanitou Haidar

Diu Aminatou Haidar, aquesta show-woman que darrerament ocupa els informatius, quan se li pregunta sobre la perspectiva de deixar els seus fills sense mare, que la seva dignitat és més important que els seus fills. I interpreto que, per dignitat, ella entén entrar al territori d'un Estat identificant-se com ciutadana d'un que no existeix, és a dir, del Sàhara Occidental. Genial.
A mi també m'agradaria molt poder entrar a altres estats sense necessitat de dir que sóc espanyol, però em semblaria fer-ne un gra massa iniciar una vaga de fam i acomiadar-me de la meva família per dignitat. Sobretot si aquesta dignitat passa per tèrbols assumptes de banderes i fronteres.
No és que estigui d'acord amb el famós eslògan que diu un patriota, un idiota, però de vegades no em sorprèn que alguns el facin seu. I és que, per mi, avantposar la família a una determinada bandera és un acte qualificable únicament d'idiotesa.
Diu el meu pare -que l'encerta sempre- que això ho acabarà arreglant en Sakorzy. S'accepten apostes.

Goya, Velázquez, Lapiedra

Divendres vaig haver d'anar a Madrid per fer unes felices gestions a l'ambaixada dels Estats Units. Donat que vaig acabar-les molt més aviat del previst i que em quedava encara un bon grapat d'hores per agafar el vol de tornada vaig acostar-me -previ tiberi castizo- al museu del Prado. Aprofitant que era la meva segona visita al museu vaig ser una mica específic i em vaig centrar en l'exposició temporal de pintura holandesa i, després, en Goya i Velázquez. Entre els quadres d'aquests dos n'hi ha un munt que descriuen escenes gore amb pares engolint fills, vells demacrats menjant pa podrit i akelarres, per no parlar, és clar, de la ingent quantitat de quadres on apareixen dones nues i estranyes figures masculines perseguint-se amunt i avall amb l'aparent objectiu de sodomitzar-se. Fins i tot, en un racó d'una sala, vaig veure una escultura que no recordava de la meva visita anterior en que una noia donava el pit al seu pare mort de gana -de ganes de què? em preguntava jo-.
I jo em mirava les cares de la gent, d'aquesta gent que potser no entén ni un borrall però es fan els extasiats davant de les quatre primeres guixades que troben. I no sé si s'hi han parat mai a pensar, però quan els senyors Goya i Velázquez pintaven, els costums socials no eren els mateixos, i em sembla que això d'anar ensenyant pitram no estava massa ben vist. Però en canvi ells ho pintaven i ara s'exposa a les sales d'art de renom, i la gent es queda extasiada. Però extasiada de debó, jo ho he vist.
Els sona el porno?

Entre l'espasa i la paret (reprise)

Sento de nou la crida de la nit i la carretera, de les llegendes mortes i els mites caiguts. Trepitjo l'accelerador a fons i ja no veig llum sinó la foscor trencada per la insolència de les estrelles. Duc un anell a la butxaca i no sé què n'haig de fer. Tinc un cor mig aturat que vol tornar a bategar a imparable ritme de Tourmalet. Més enllà del turó hi ha un lloc on sempre és festa, però aquesta nit ningú no m'hi ha convidat. Perdo la noció del temps i de la realitat absurda, perdo el nord i em desvio per carreteres de muntanya que sempre m'arrosseguen a l'oest. El motor no dona més de si, però jo li exigeixo encara una mica més amb cada reducció abans d'entrar a un revolt. Hi ha un tic-tac incessant que em turmenta l'ànima, hi ha un núvol a l'horitzó que du presagis de foscor i silenci. A l'avinguda els nois han deixat de somriure i es juguen a la ruleta russa un paquet de tabac robat. Algú arriba del port amb 12.000 € a la butxaca i un rastre inequívoc al nas. No tenen res més a perdre que la seva existència, i a aquestes hores de la matinada això no els sembla gaire important. La vida, deia Schopenhauer, és la pertorbació inútil del no ser. A mi no podran dir-me que no ho he intentat. Volen els ganivets sobre les teulades però el fum de l'obscenitat ho esborra tot. Hi ha cotxes en flames, vidre i gasolina escampats. Hi ha sang i vòmits a les cantonades d'aquesta maleïda ciutat assetjada. I jo sense mirar enrere segueixo accelerant i apujant el volum d'aquesta cançó que, com una daga, se'm clava ben endins de l'esperit. No sé on ets ni on pares, no sé què fas ni com estàs. Jo, per si ho vols saber, segueixo conduint tota la nit, entre l'espasa i la paret.

Visions de Battery Park

Recolzat a la barana del moll, si mires endavant, veus alçar-se l'Estàtua de la Llibertat, molt més petita del que sempre havies imaginat. Al darrera, els raigs ataronjats del capvespre reboten contra els vidres dels gratacels reflexant aquella llum que no he vist enlloc més que aquí. Bufa el vent, sempre, des de l'estuari cap a l'interior de l'illa de Manhattan. Més tard, xiularà entre els edificis, recorrent les avingudes fins el Bronx i Harlem. D'aquí estant sembla que ho tens tot a tocar. Un somni fet realitat. Una mica més tard, els oficinistes del Downtown plegaran i ocuparan aquests carrers com una epidèmia, però ara només hi sóc jo. Arribarà la nit i els llums dels ponts s'encendran; Verrazzano, Brooklyn, Manhattan... i pel Lincoln Tunnel, sota les fredes aigües del Hudson, milers de persones tornaran a casa seva, a New Jersey. Els meus amics arribaran aviat. Sopem al Burger Joint. Jo he conduit durant hores, I-95 avall, per trobar-los i riure com ho feiem abans. Venim de molt lluny, però ara ja hi som. Hi ha coses importants a celebrar i no se'ns acut un marc millor. Serà en uns minuts. Perquè ara estic jo sol, aquí a Battery Park.

Xiclets

Els xiclets, uns qualsevols, costen uns 45 €/kg. Aquesta és una dada que em crida l'atenció. El màrketing mai ha estat una ciència que m'hagi interessat excessivament, però no m'estranya que les empreses destinin considerables quantitats de diners a explotar la irracionalitat dels consumidors. I és que tenim la mà foradada per comprar xiclets a aquest preu astronòmic i ens ho repensem molt i molt abans de comprar un bon tros de pernil o un kilo de marisc de qualitat. Quite funny. Som rucs o idiotes? Suposo que només som humans. I, suposo, també, que és per això que la política és pur màrketing.

"If the glory can be killed, we are lost"

“I don't know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger sone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in thw rold, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused,
At such time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What I must fight for and what must fight against?
Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man.
And now the forces marshaled around the concept of the group hace declared a war of extermination on that preciousness, the mind of man. By desparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning the free, roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad sucidal course our species seem to have taken.
And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can undesrtand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost.”

(John Steinbeck; East of Eden, 1952)

Llegeixo John Steinbeck perquè m'apassiona la seva forma d'explicar històries, i no per les seves visions político-filosòfiques. Però crida molt l'atenció que, al crepúscle de la seva carrera i en la que ell mateix va considerar la seva obra magna, el geni de Salinas, California, abandonés en aquest fragment el seu passat vinculat al socialisme i a la lluita sindical per escriure una gloriosa oda a la ment de l'ésser humà.