El Duc de Ganduxer i Casa Seva

És un dels éssers més encantadors que conec, li diuen el molt honorable Duc de Ganduxer i Casa Seva. Sempre disposat a fer un bon sopar i unes copes si el lloc és bo i la nit encara jove. Té les coses clares i sap molt bé allò que vol, diu que això de passar per la vida sense tenir el compte corrent a rebentar no fa per ell. És tot un cavaller, el Duc, i faria per tu qualsevol cosa que li demanessis. Dorm i menja, sense descans.

Quan jo feia veure que estudiava Economia, el mateix dia de l'examen ens telefonàvem i anàvem a la biblioteca un parell d'hores abans per a repassar els apunts que encara no havíem tocat. Mitja hora després érem a la cafeteria, rient-nos de tots aquells que havien d'estudiar tres setmanes seguides per, encabat, treure només un punt més que nosaltres. Perquè el Duc és així, molt més intel·ligent que la mitjana, i sap que un 6 és la qualificació òptima tenint en consideració el cost d'oportunitat que és l'única cosa que en aquell coi de carrera vaig aprendre.

L'altre dia tornà d'Edimburg, el Duc, sopàrem plegats, per a celebrar-ho. Pel que ens digué, ha estat ambaixador de la classe, el bon gust i la superioritat allà a Escòcia, a una residència on tot eren biopijos. Ja d'entrada es feu famós per anar en taxi a tot arreu mentre els altres caminaven sota el sol. Sense cap tipus de pudor reconegué que ell no sabia rentar plats i que tampoc no en volia saber i donà tota una lliçó de salaimartinisme amb la següent proposta: Com no li agrada cuinar, el Duc comentà als seus companys d'habitacle que ho fessin ells i ell ja pagava la matèria prima. De tot li digueren.

És tot un luxe ser amic d'un duc, sobretot d'un que, si li deixes diners, te'ls torna amb escreix convidant-te a un bon dinar o a unes braves al Tomàs, no pas lluny del seu palau. És un luxe, ser amic del Duc de Ganduxer i Casa Seva i, sobretot, és un luxe ser amic de l'Albert Royán.