El millor
Dir que Bruce Springsteen m'ha salvat la vida no és cap bogeria, tampoc. No sé pas que hauria estat de mi, si aquell ja llunyà divendres 9 d'abril de 1999 no hagués dut entre els meus dits el paperot que m'autoritzava a entrar al Palau Sant Jordi per veure la reunió de l'E-Street Band. Quan amb onze anys veus una cosa tan descomunal no tornes a ser el mateix, és clar.
Fer-me gran sentint el Bruce ha suposat créixer sabent que s'ha de lluitar per allò que vols, sabent que hi ha uns valors que són els més importants. Quan he estat trist n'he tingut prou de posar Out in the Sreet o Waiting on a Sunny Day, quan m'ha calgut posar-me romàntic només he hagut de cantar If I Should Fall Behind i, si he estat perdut, sempre, sempre, ha passat per la meva andana l'expresso de la Terra de l'Esperança i els Somnis.
Que el meu millor amic el conegués mirant un DVD del Boss no és casualitat, es que la seva música agermana aquells qui tenen les coses clares. Ser fan de Bruce Springsteen no és anar als seus concerts i tenir tots els seus discos, és implicar-se en allò que fas, arribar fins on el cor et digui sense perdre mai el cap, acceptar els errors propis i els dels demés. Fins i tot pots discrepar, amb en Bruce, perquè jo mai l'he aplaudit quan ha criticat el president Bush.
Imaginar-me conduint un Cadillac per les obertes carreteres de Nebraska, en mig d'una nit desoladora, perseguint un bri d'esperança, una il·lusió que crema a la línia de l'horitzó. Sentir els batecs del cor a ritme de rock and roll i que darrera d'un revolt apareguin les llums de la ciutat, la terra promesa. Mai, sense el Bruce, haurien existit aquestes ganes d'escriure cada dia, d'agafar la guitarra i arrencar un parell d'acords, de viure, al capdavall.
El dia que Bruce Springsteen mori, d'aquí molts i molts anys, fins i tot els pagans hauran de cedir i reconèixer, genoll en terra que va ser, és i serà el més gran, l'únic: El millor.
Fer-me gran sentint el Bruce ha suposat créixer sabent que s'ha de lluitar per allò que vols, sabent que hi ha uns valors que són els més importants. Quan he estat trist n'he tingut prou de posar Out in the Sreet o Waiting on a Sunny Day, quan m'ha calgut posar-me romàntic només he hagut de cantar If I Should Fall Behind i, si he estat perdut, sempre, sempre, ha passat per la meva andana l'expresso de la Terra de l'Esperança i els Somnis.
Que el meu millor amic el conegués mirant un DVD del Boss no és casualitat, es que la seva música agermana aquells qui tenen les coses clares. Ser fan de Bruce Springsteen no és anar als seus concerts i tenir tots els seus discos, és implicar-se en allò que fas, arribar fins on el cor et digui sense perdre mai el cap, acceptar els errors propis i els dels demés. Fins i tot pots discrepar, amb en Bruce, perquè jo mai l'he aplaudit quan ha criticat el president Bush.
Imaginar-me conduint un Cadillac per les obertes carreteres de Nebraska, en mig d'una nit desoladora, perseguint un bri d'esperança, una il·lusió que crema a la línia de l'horitzó. Sentir els batecs del cor a ritme de rock and roll i que darrera d'un revolt apareguin les llums de la ciutat, la terra promesa. Mai, sense el Bruce, haurien existit aquestes ganes d'escriure cada dia, d'agafar la guitarra i arrencar un parell d'acords, de viure, al capdavall.
El dia que Bruce Springsteen mori, d'aquí molts i molts anys, fins i tot els pagans hauran de cedir i reconèixer, genoll en terra que va ser, és i serà el més gran, l'únic: El millor.
posted by Raül Alcón at 1:30 a. m.
2 Comments:
Buf! Mai m'he arevit a penjar quelcom semblant (ni aquella famosa carta que li vaig escriure) per por a oblidarme de dir coses sobre Ell. Per anar bé, hauria de repassar una per una totes les seves cançons i dir per a què m'han servit cadascuna d'elles. El Bruce m'ha tornat la felicitat un munt de vegades. Recordo un article on no em pregunteu qui deia: "La cançó que més vegades ha sonat al meu aparell ha estat Thunder Road" afegint unes línies més avall que la escoltava més de dues vegades al dia ja que la seva famosa última frase li retornava les ànsies de viure plenament.
Jo del Bruce no en puc dir res de dolent, ni tan sols de les seves crítiques al Bush ja que les comparteixo al 100%. Per a mí, des de que el meu gran amic Sergio mel presentà, ha estat un punt de referència i un model a seguir. Els seus concerts (als pocs que he pogut anar) m'han carregat d'energíes fins a uns nivells impensables. El Bruce és com passar per una betzinera i omplir el dipòsit fins que la betzina sobresurt. El Bruce, tot i que la gent que no ho viu no ens entengui, et salva la vida. I no és pas que vingui quan ets a punt de caure per un precipici i et llenci una corda, no pas en el sentit literal, però si en el sentit metafòric. Jo crec que des de el dia que vai sentir aquelles primeres estofes de Lonsome Day a Ca el Serx que no vaig deixar d'escoltar-lo com a mínim un cop el dia. I n'estic segur de que no menteixo pas. A casa, al cotxe, a casa dels meus avis ja hi he portat còpies, al viatges que faig amb amics amb l'mp3, és inevitable. A tot arreu on vaig hi és ell.
Jo no hi penso pas en el dia que es mori. És més, es veu que ara allò de la seva separació amb la Patti sembla anar un xic més en serio. Però el Bruce pot fer el que li dongui la real gana amb la seva vida i si es vol separar que es separi, perquè per a mí sempre serà el Boss, el millor.
I podria escriure fins a la eternitat les meves experiències viscudes, les coses que he fet gràcies al Boss, la gent que he conegut i casualment la millor gent que he conegut mai li encanta el Bruce i un munt d'etcèteres que dic jo sempre quan opdríem parlar d'un tema fins a morir.
El Bruce és, com diu el meu germà, EL MILLOR.
M'agradaria compartir aquesta il·lusió pel senyor Springsteen, però ja saps que el ND es troba en un altre estadi, més enllà (xD). Gràcies per la nit d'ahir i, ja que ens hi possem, gràcies per la tarda de Legislopoly i pel viatge de rigor en el "bell mig del curs", Raül dixit. Au revoir, mon ami.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home