2115

A 2115 metres d'altitud no hi creix res. El vent, per molt calmat que sigui el dia, assota amb força els turons deserts sense res que si li oposi. Hi ha un bar, petit i gris, on es poden comprar refrescos per recuperar-se de l'esforç. No és gran cosa, però després de la gesta un glop d'aigua sap a glòria. Vagues, al voltant del monument commemoratiu i el cartell indicador, com si no t'ho acabessis de creure. Fa fred. Un somni, penses. Des d'aquí, si treus el cap per l'abisme, veus tota la carretera que baixa cap a la vall contrària, i la que has resseguit tu mateix minuts abans, per arribar-hi. Hi ha ports que no es coronen, que es compleixen, es compleixen com un somni que hagis de fer realitat. Aquest n'és un, sens dubte. Tantes gestes aquí mateix on tu ara ets, has llegit tant, n'has sentit a parlar durant hores però ara ets tu mateix qui constata la seva existència, en mig de muntanyes gegants, a mig camí del cel. Des de l'inici ja es percep que l'ascensió no és com la resta, les rampes són duríssimes i sostingudes, no hi ha cap descans, ni uns metres de respir pels guerres que s'enfronten a la fortalesa pirinenca. Que hi ha ports més macos i més durs ja ho sabem, però més llegendaris segur que no al menys en aquesta serralada i molt hauríem de regirar els Alps per trobar-ne un de més mític. Una vegada més es demostra que la fe i el treball donen els seus fruits, les seves recompenses en forma de petits caramels que esclaten a la boca omplint-te de sensacions. Malauradament el temps no és infinit, ni tan sols aquí, i has de tornar a pujar a la bicicleta, ara ben tapat, per iniciar el descens. Com no t'ho acabes de creure fas una última ullada, quan la màquina ja comença a relliscar pendent avall. I sí, allí encara hi diu el mateix: Col du Tourmalet, 2115 metres. Deu ser cert, o potser és que encara no hem despertat.