Una partida de billar

Com quan en una partida de billar trenques el triangle inicial amb tota la força i la il·lusió però perds, de vegades la vida t'atura en sec quan trepitges fort. Totes les boles estan embocades i veus clarament les jugades, veus la victòria. Però, és clar, els cops són senzills i et desconcentres, els errors es veuen amplificats quan falles boles fàcils, quan la negra entra abans d'hora i ja tot s'ha acabat. Aleshores la decepció és l'única cosa que preval, que sobrevola el teu esperit apagat mentre t'allunyes de la taula lentament i amb el cap cot. El contrari, amb parsimònia i sense estil, ha anat posant cada bola al seu lloc amb un ordre esgarrifós, sense cor, sense res, però t'ha guanyat. A la vida, com en una partida de billar, no guanya sempre el millor, perquè la sort dels collons sempre està pel mig, marejant, molestant, ara aquí, ara allà. Ho tens tot a l'abast, allò que sempre has volgut, només cal que la blanca faci una miqueta de força i la inèrcia farà la resta, però en aquell instant claves el tac a la taula, totes les boles trontollen i au revoir. Com quan en una partida de billar penses que saps perfectament el que has de fer però el retruc t'arruïna la jugada, de vegades la vida et roba el segon decisiu. Encadenes quatre o cinc jugades molt complicades, anant a diverses bandes, retrocés i efectes invertits, boles impossibles s'escolen pels forats gràcies a la teva impecable precisió, a la teva entrega total. Només queda una bola, ja, i la partida serà teva, és fàcil, només és una petita empenta. No, no. Mai no he aconseguit ficar aquestes maleïdes boles, mai. Perquè a la vida, com en una bona partida de billar, cal sempre molt més que una empenta o un copet. Perquè a la vida, com en una partida de billar, és suficient tenir les coses de cara per a deixar-les escapar.