Un matí al Parlament (III)

Després d’entrar al plenari la Meritxell em va convidar a esmorzar al bar del Parlament, que no em va deixar de recordar al lamentable bar de la facultat, on els preus són massa baixos i les cues, per tant, insuperables. Allà ens vam trobar un periodista una mica pesat que crec que era un comunista dels bons. No se li va acudir res millor que preguntar-li a la Meritxell Borràs si ella treballava al Parlament. Somriure sota el meu nas. La Meritxell, però, que és molt correcta, també el va convidar a esmorzar, cosa a la qual l’amic periodista no es va negar en un sol moment, ni un sol gest de treure la cartera. Després d’acomiadar-nos d’ell vam estar una estoneta més xerrant, amb la candidata. Em va preguntar sobre les intencions de vot dels joves de la meva edat a la ciutat, a la qual cosa només vaig poder respondre que la intenció de vot és absolutament inexistent. Voldria fer una trobada, amb alguns d’ells. Pobra innocent. Sonen xiulets als passadissos, això vol dir que els diputats han d’entrar a votar. En cinc minuts la sala es plena de gent i en trenta segons buida de nou. Els caps de grup aixequen la mà tot indicant als seus companys l’opció que han de triar. Sento molta ràbia per aquesta disciplina de partit. De nou al passadís, vaig interrogar la Meritxell sobre aquesta estúpida mania ibèrica de votar el que diu el partit. Em va contestar de manera molt raonable i sense deixar-se endur pels tòpics: sí que pots votar diferent, però també t’has d’atenir a les lògiques conseqüències, en tant que l’electorat ha votat una llista tancada. Enyorança de common law, jurisprudència i llistes obertes, una vegada més. Finalment em vaig acomiadar d’una Meritxell Borràs somrient i molt agradable, que des de dalt de l’escalinata central em diu que estudi pels exàmens que ja s’acosten. Va ser un bon matí, de debò.