Debut
Ahir va aparèixer als diaris Més L'Hospitalet i Més Cornellà un meu article.
Pels que tingueu la santa paciència de no cansar-vos amb la metralla que aquí deixo anar cada dia, podreu llegir-me cada setmana en aquests rotatius. (Dimarts o dijous)
Pels que tingueu la santa paciència de no cansar-vos amb la metralla que aquí deixo anar cada dia, podreu llegir-me cada setmana en aquests rotatius. (Dimarts o dijous)
PS: Vist que el link ja no funciona (actualitzen cada dia), la propera vegada em cuidaré de guardar el fitxer i pujar-lo. De moment, us penjo el text. Gràcies.
Memorial democràtic (Publicat als diaris Més L'Hospitalet i Més Cornellà, el 22.3.2007)
Dimecres passat el Parlament de Catalunya va votar en contra de les esmenes a la totalitat que el Partit Popular i Ciutadans van presentar al projecte de llei sobre memòria històrica que s’està cuinant des de la cambra del poder legislatiu català. Casualment jo estava a la sala del Ple en el moment en que els grups parlamentaris prenien posició respecte el tema tractat i es preparaven per la votació.
Com sempre, les postures força radicals del Partit Popular i les divagacions estratosfèriques d’Albert Rivera i els seus causen entre la resta de diputats una reacció a cavall entre la sorpresa i la indignació que potser no tindria lloc en cambres legislatives de democràcies més madures, on és habitual sentir veus dissonants i on la correcció política no és l’objectiu últim. La postura del tripartit, força unificada, és tot un rosari de lletanies sobre la necessitat que l’administració pública reconegui el dolor de les víctimes de la repressió, del franquisme, de l’oblit, de l’amnèsia col·lectiva, de la transició silenciadora i de tota una munió de tòpics refregits que, em sembla, no preocupen en excés l’electorat.
Per part del grup parlamentari de Convergència i Unió va intervenir en Santi Vila, l’alcaldable de Figueres, que va sintetitzar de manera brillant i clara la postura del partit respecte aquest projecte de llei del memorial democràtic: en donen suport, perquè creuen que és necessari seguir la tasca ja iniciada pels successius governs de Jordi Pujol, però no els sembla que les formes siguin les correctes. Bàsicament, no s’entén l’afany de conferir unes connotacions de victòria èpica, de batalla ferotge entre el bé i el mal, a una cosa que hauria d’estar molt més normalitzada, tampoc s’accepta que es parli de la memòria de les víctimes del franquisme i hagi silenci sobre la gran quantitat de catalans que, al 1936, va haver d’abandonar el país perseguida per tenir diners o per anar a missa. L’administració convergent, però, ha pagat sous a moltes de les persones que havien estat empresonades pel règim franquista i és quelcom que tampoc no comprenc, en tant que aquests sous els paguem tots els contribuents i estic segur que jo no he engarjolat ningú i que poc tinc a veure amb l’anterior ordenament polític de l’Estat en el que ara visc. Voler legislar sobre la memòria em sembla voler jugar a ser Déu, voler pal·liar els danys provocats per un tercer mitjançant les compensacions econòmiques em sembla robar. Assumir la culpa d’una cosa que un no ha fet em sembla digne de sorolloses riallades. És l’administració actual la que va engarjolar el President Pujol? És la que va afusellar milers de republicans? És la que va iniciar un cop militar l’estiu del 1936? Aleshores, per què ha d’assumir-ne la responsabilitat i recuperar la memòria històrica i pagar? L’Estat no és una companyia d’assegurances, o, al menys, això crec jo.
Com sempre, les postures força radicals del Partit Popular i les divagacions estratosfèriques d’Albert Rivera i els seus causen entre la resta de diputats una reacció a cavall entre la sorpresa i la indignació que potser no tindria lloc en cambres legislatives de democràcies més madures, on és habitual sentir veus dissonants i on la correcció política no és l’objectiu últim. La postura del tripartit, força unificada, és tot un rosari de lletanies sobre la necessitat que l’administració pública reconegui el dolor de les víctimes de la repressió, del franquisme, de l’oblit, de l’amnèsia col·lectiva, de la transició silenciadora i de tota una munió de tòpics refregits que, em sembla, no preocupen en excés l’electorat.
Per part del grup parlamentari de Convergència i Unió va intervenir en Santi Vila, l’alcaldable de Figueres, que va sintetitzar de manera brillant i clara la postura del partit respecte aquest projecte de llei del memorial democràtic: en donen suport, perquè creuen que és necessari seguir la tasca ja iniciada pels successius governs de Jordi Pujol, però no els sembla que les formes siguin les correctes. Bàsicament, no s’entén l’afany de conferir unes connotacions de victòria èpica, de batalla ferotge entre el bé i el mal, a una cosa que hauria d’estar molt més normalitzada, tampoc s’accepta que es parli de la memòria de les víctimes del franquisme i hagi silenci sobre la gran quantitat de catalans que, al 1936, va haver d’abandonar el país perseguida per tenir diners o per anar a missa. L’administració convergent, però, ha pagat sous a moltes de les persones que havien estat empresonades pel règim franquista i és quelcom que tampoc no comprenc, en tant que aquests sous els paguem tots els contribuents i estic segur que jo no he engarjolat ningú i que poc tinc a veure amb l’anterior ordenament polític de l’Estat en el que ara visc. Voler legislar sobre la memòria em sembla voler jugar a ser Déu, voler pal·liar els danys provocats per un tercer mitjançant les compensacions econòmiques em sembla robar. Assumir la culpa d’una cosa que un no ha fet em sembla digne de sorolloses riallades. És l’administració actual la que va engarjolar el President Pujol? És la que va afusellar milers de republicans? És la que va iniciar un cop militar l’estiu del 1936? Aleshores, per què ha d’assumir-ne la responsabilitat i recuperar la memòria històrica i pagar? L’Estat no és una companyia d’assegurances, o, al menys, això crec jo.
posted by Raül Alcón at 12:00 a. m.
9 Comments:
Un pas més cap a l'èxit!! Felicitats germà.
Felicitats nanu!
Felicitats
Després de les felicitacions anem a analitzar l'article per que té aspectes perversos:
L'actual administració espanyola i autonòmica és hereva del franquisme , per transició. No pots dir que no tenen res a veure.
Per altra banda, en el cas de que no tinguessin res a veure, subsidiàriament una administració nova en un territori ve a ocupar el lloc de l'administració que va generar els greuges que ara dius que rescabalar-los és un robatori. En tot cas seria un robatori fonamentar la nova administració amb el robatori de les "dignitats" de tantes persones. Hi ha d'haver mecanismes de compensació , sempre i de manera subsidiària entre administracions , si no estariem davant un sistema autoritari d'impunitats.
No se si tu estàs a favor de la tornada dels papers de Salamanca -dels que us van enviar a barcelona i els que encara manquen-? Si hi estàs , segons els teus arguments, donat que la nova administració no té res a veure amb l'anterior , ni ha de tornar res , donat que no va robar res , i molt meny l'actual administració catalana ha de reclamar res donat que no té res a veure amb l'anteruior administració catalana republicana. No hi ha principi de succesió entre la generalitat republicana i l'actual. Si em parles de dignitat nacional i robarori per a argumentar que els tornin , llavors entén que paral·lelament als drets col·lectius hi a el dret invidual a la dignitat de les persones maltractades pel franquisme i el dret a la compensació per les vexacions i al retorn dels seus bens. I qui ho ha de tornar? El franquisme ja no existeix , i si existís no ho faria, ho ha de fer l'administració successòria de manera subsidiària.
Una societat que es pretengués democràtica i es fonamentés sobre el robatori de la dignitat i bens de le spersones , encara que fossin heretats per auna administració anterior seria una mesquinesa. Si no on es la responsabilitat del franquisme en respecte als drets dels ciutadans , si no assumits per l'administració que la substitueix?
Enhorabona Raül, estic orgullós de tu!
Enhorabona Raül.
L'esforç dóna els seus fruits.
FELICITATS.
Nuestra más sincera felicitación Raül.Te deseamos un monton de suerte y de exitos. Roci- fabian
Això només és el principi. Endavant, Raül!
Enhorabona company! (encara que potser un pel tard, oi?)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home