La meva pedanteria

La dosi de pedanteria que habitualment m’embolcalla és enorme. Vull dir que si em conegués a mi mateix no se si m’admiraria profundament o desitjaria la meva mort. Sóc un sobrat, parlo més del compte i reconec que, de vegades, ho faig simplement per impressionar. Sóc humà, però m’agradaria ser immortal, sóc de barri, però m’agradaria ser rei. La dosi de pedanteria que habitualment m’embolcalla és suficientment gran com per a engegar-me a la merda, al menys de tant en tant. En canvi, gairebé ningú no ho fa, i no deixa mai de sorprendre’m. Parlo sempre, sempre, de París i de Londres com si fossin casa meva i en realitat no hi he estat tantes vegades, parlo de gent que no conec i de coses que gairebé no he tastat. Dono lliçons gratuïtes de la meva ètica, probablement equivocada, però malgrat tot sempre hi ha algú que em dona les gràcies. Reparteixo pamflets gratuïts del meu pensament de rebaixes i encara hi ha gent que em diu que sóc molt bo. Com vols que no sigui pedant? I en el fons saps que sóc un imbècil de beneït, bo i estúpid que sóc, que em deixo prendre el pel més del que caldria i que em faria passar per un bufó fracassat per qualsevol amic que m’ho demanés. Saps que en el fons sóc algú senzill però que no em tremola la veu per demanar una altra ampolla de xampany, tot i que m’hagi de costar dues setmanes de feina. La dosi de pedanteria que habitualment m’acompanya arreu no és més que el personatge que m’encanta interpretar, la idea de totes les mentides que calen per explicar una sola veritat. Quan estem a soles sempre demanes una mica d’aquests aires de superioritat, perquè en el fons som jo i el meu personatge i anem sempre de la ma. I t’agrada, t’agrada molt. L’habitual dosi de pedanteria que m’embolcalla és el meu escut contra els imbècils que campen tot el dia carrer amunt i carrer avall. I París és infinit.